Sinó de Ruben Luzon i Montaña al sudoeste d'Antonio Cabrera

Algunes lectures de maig que m'han agradat:

Aquest mes de maig m'ha portat grans alegries. Sempre, a maig, que jo recorde, he segut prou feliç. No ho diré massa fort.
A maig, la primavera adquireix la maduresa necessaria i entra en matèria. No com l'hivernós març o el desficaciat abril.
La política, ja és massa comentada, tot i que encara ens ha de dur un cabàs de sorpreses, i no us cansaré més. Us parlaré de la literària: He llegit dos poetes que m'han agradat molt i em fan ser optimista i feliç en la capacitat creativa del nostre País Valencià. 
Un en castellà i un altre en català. L'un ja és un home madur, format, arrodonit, mesurat. Que dóna a la paraula la mesura ampla, el ritme pausat i la cadència senzilla però sorprenent de les raconades i relleus imprevistos. Amant del paisatge, i del ser. Un poeta que conta històries senzilles i profundes sobre la relació de l'home amb si mateix en aquest món. És un home pràcticament de la meua generació, uns pocs anys més jove. Que ha llegit Machado, Hernández, i molt del 27, però també alguns catalans, com Vinyoli o Espriu. .. El seu recull "Montaña al sudoeste" m'ha omplert de Pau, harmonia i satisfacció. Antonio Cabrera m'ha deslliurat de l'estrès urbanita sense moure'm de casa i m'ha reconciliat amb els moments que creia perduts, assegut a l'ombra amb els ulls vagant en l'horitzó i la ment submergida en la claror cegadora de l'univers metafísic.
L'altre poeta és molt jove, quasi un xiquet. No sembla arribat a la trentena. Amb un aire de Jesucrist Superstar. Amb unes ulleres i una pinta intel·lectual de Woody Allen. El vaig conèixer de la mà del meu amic i mestre Jaume Perez Montaner​ en la presentació del seu "La casa buida" premi Vicent Andres Estelles, a Burjassot. Vam sopar en un bar et de la carretera enmig del poble amb amics i amigues, quasi tots poetes entre els quals ho havia el Rubén Luzón​. Acabe de llegir el seu "Sinó". És un xaval que té un domini natural de la llengua. Juga amb ella com els nens, amb un entusiasme inesgotable. Ple de vitalitat nietcheana, denuncia estellesiana i de màgia vinyoliana. És vertaderament un artífex del vers. Però no solament rima, també sap trascendir l'anècdota I cristal·litzar l'instant. És un poeta que amb els anys creixerà amb saviesa i en mesura, que no en rotunditat. De la qual ja no li manca gens. Perquè el seus versos són Espases esmolades, llamps nocturnals, trama urdida i repicada en la solapa de la contraportada d'una antologia de la poesia que a mi m'agrada. Joguinaire, malabarista, arriscada, vitalista, sorprenent. Sempre amb humor ironia o distanciament per ampliar o focalizar perspectiva. Amb els anys i l'experiència humana aquest autor esdevindrà una bèstia literària.