Llibre dels espills, Susanna
Lliberós, el petit editor 2015
(Biografia, premis, Publicacions
i opinions, Llibre dels sentit)
1.-Segons la Viquipèdia
Susanna Lliberós i Cubero (Vila-real, 1973) és periodista i poeta en
llengua catalana. Llicenciada en periodisme per la Universitat Autònoma de
Barcelona. Ha treballat a Radio Castellón Cadena Ser des del 97 fins a 2003 de redactora d'informatius i programes
(1997-1998), locutora (1998-1999) i presentadora del magazine matinal "Hoy
por hoy, Castellón" (1999-2003). Després fou editora i presentadora de
l'informatiu nocturn a Localia Televisió Castelló (2000-2003). Des de l'any
2003 fins a l'ERO realitzat l'any 2013, que la va apartar del seu lloc de
treball a RTVV-Canal 9 com a presentadora, guionista i reportera dels serveis
informatius. Lliberós ha compaginat la seva professió de comunicadora amb un
profund amor a la llengua i a la literatura catalanes. Els poetes Joan
Salvat-Papasseit i Vicent Andrés Estellés formen "part important de les
males companyies de la meua joventut", diu la Viquipèdia que ha manifestat
la poeta. És sòcia fundadora de l'Associació d'escriptors El Pont Cooperativa
de Lletres.
2.-Premis
Ciutat de la Vall d'Uixó. 1993
"Solstici" de Manises. 1994
Ignacio Hilario Zabala, Centre la Torrassa de L'Hospitalet de Llobregat. 1995.
Premi de poesia "25 d'abril". Vil·la de Benissa, pel seu poemari
Cel·les. 2008.
3.-Ha estat Antologada:
-vint-i-una poetes per al segle vint-i-ú. (Palma: Editorial Centre Cultural
Capaltard, 2001).
-Eròtiques i despentinades (Tarragona: Arola Editors, 2008) presentada per
Encarna Sant Celoni.
-La lletra ferida (Colla Rebombori, 2010) Antologia literària de poetes de
Castelló.
-Tibar l'arc. Una mirada a la poesia valenciana actual. (Editorial Tria,
2012). Antologia de vint-i-set poetes valencians nascuts després de 1970.
- ha participat en la gira “Veus
paral·leles n.12. De Fisterra al cap de
Creus” de poetes gallecs i catalans.
4.-Al bloc Entre versos i pinzell , el cantautor castelloner Artur Álvarez
diu que
Susanna Es declara enamorada de la bellesa, i per tant, de qualsevol
manifestació artística que la incite i la cree, així com de les actituds
humanes que propicien el seu naixement i perdurabilitat.
- En “Aquells poetes blogspot” del mateix cantautor castellonenc, diu
Escrit en primera persona, ‘Compàs d’espera’ busseja fins al lloc més
amagat de la consciència... on s’esgranen els sentiments que provoquen el
dolor, la mort, la situació social, el pas del temps, però també la bellesa de
la passió, l’amor i l’esperança. Compàs d’espera ens obri la porta de la cambra
més fosca i al mateix temps refà l’amplària dels viaranys que porten a la llum.
Un poemari sincer i valent que viu a fons la vida mentre ha de venir allò que
un desitja, s’imagina o tem.”
5.-Per al crític Antoni Gómez, i company de l’autora en RTVV ” (Postdata,
5,12,2008) Cel·les es un poemari “introspectiu de catarsi íntima, de
remembrança, on l’autora ens ret compte d’aquelles experiències plaents i
amargues que han marcat la seua vida. L’amor, la mort, el pas del temps,
l’absència, el desig... són experiències que, al capdavall es converteixen en
cel·les dels nostres sentiments.
Per això Lliberós escriu per tancar un poema que “Ara bressole amb uns compassos lents un
plaer de llegenda, / i rememore les nits en què uns fluids harmònics / clamaven
bleixos d’un temps de roses” (24). I per obrir el poema següent: “Cel·les que
acusen els dies d’aquell passat, / on remuguen esperma entre dàtils i braços, /
que omplin de vi el marge delicat de la consciència. / Cel·les amb sobrepès que
ameren les vergonyes, / que voregen l’estret camí del desarrelament, / que aculen els ribassos d’un cos ombriu i
infèrtil. / Que ens deixen aprestats i a la seua mercè” (25).
- Cel·les, poemari de commovedora
sensualitat, "és una apassionada, vital i ben directa veu poètica
d'influències estellesianes on l'autora ens fa partícips sobretot de les
despulles d'una experiència amorosa. «Permet, si més no, que cada vers / et
bressole la sang apressadament. / Accepta’m les despulles».
«Ara bressole amb uns compassos lents un plaer de llegenda, / i rememore
les nits en què uns fluids harmònics / clamaven bleixos d’un temps de roses»
(…) «Cel·les que acusen els déus d’aquell passat, / on remuguen esperma entre
dàtils i braços, / que omplin de vi el marge delicat de la consciència».
6.-PASQUAL MAS http://pliegosvolantes.blogspot.com.es/2014/11/lassaltal-dolor-en-la-poesia-de-susanna.html en la presentació de Compàs d’espera al centre Octubre de
València parlava de “L’assalt al dolor”
en la poesia de Susanna Lliberós i deia Cel·les
és una poesia d’influències estellesianes que dona testimoni d’una desfeta
amorosa, i així ho declara l’autora obertament:
“Permet, si més no, que cada vers / et bressole la sang apressadament. /
Accepta’m les despulles” (13). Són també
versos de rebel·lia interior, inquiets, de vegades fins i tot càustics, que
expressen les contradiccions d’uns records que es debaten entre l’experiència
del dolor i les despulles d’haver viscut la plenitud:
«Tots els records, les roses, / se
m’han marcit i esmicolat alhora. / L’infern mateix, en aquell pergamí de
salobre, / s’ha estès sobre la pell, que dol a manta».
Alguns poemes apareixen en redona i altres en cursiva, diu. Tot i que les
dues tipografies responen a una contundent unitat, els de cursiva són una
evocació amorosa que sorprèn per la seua commovedora sensualitat :
«Jac sola entre promeses / que els meus llavis s’han fet / de no tastar, a
mitjanit / i nua / la sal de les ametles / i el sucre amable / de les teues
espentes».
Amb un llenguatge clar i commovedor, Susanna Lliberós no dubta a posar
sobre el tapet les decepcions a que l’han conduit el desgast de l’amor, la
decepció o la davallada que manté en el record les batalles físiques i
eròtiques il·lustrades com si és tractara d’analitzar un llenguatge secret:
“Pels bancals del teu cos / segreguem les paraules, / sofertes pauses i
envilides, / que bandegen, funestes, / la fam del trobador / de dir-te, sense
ganes, / com sacsem les excuses, / com pels ullals se’ns enfugen / els empelts
del dolor. / Com cobegem les hores / quan els rebrots verdegen / i, exhausts,
empelten rínxols / d’un altre temps, / d’un cos” (31).
Lliberós n’és conscient de tot el
que ha gaudit i tot el que ha perdut i el poemari, com afirma la poetessa, en
fa balanç:
“Aquest matí d’insomnes despertades / he fet neteja. / He sabut com
d’assumida tinc la teua absència / quan he llançat el teu raspall de dents / al
fem” (71).
I ho fa sense abandonar un nord de pessimisme — “I què en farem, de somnis
i promeses?” (55)—
que la manté unida a una realitat que no la satisfà, que la convida a un
estadi futur en el qual pot ser sí traurà el cap de la cel·la.
El llibre Compàs d’espera demana dos temps, un de reflexió “Compàs
d’espera” i un altre d’experimentació “De finestrals”, les dues parts del
poemari, que fan veure com la causalitat que lliga els poemes és sòlida i
s’imposa per tal de justificar una solució que condueix cap a la passió, el
sexe i el gaudi com a taula salvadora.
Primer, hi ha el dolor —“Amb un dolor inèdit se’m vinclava l’esquena”
(21)—, la sulsida —“No trobarem perdó / ni cap consol rabiüt” (16)—, la
constatació d’una caiguda —“Tot se’ns ompli de fum” (14)—, la inutilitat de
l’esforç —“no es deixa fecundar en la riba tan erma que ens habita” (19)—, mirar-se
a l’espill i fer front a la realitat —“Arrossegues, poeta, massa morts...”
(22)—, constatar que el fracàs pot ser estava escrit en el destí —“com si
estigués escrit” (27)—, i sobretot les hores “a cabassos” (29), “la mesura del
temps” (25) que ho inunda tot com un dolor que es nega a desaparèixer.
En canvi A la segona part “De
finestrals” s’obre el llenguatge a la llum, una vegada més estellessiana com es
pot veure en l’eco del Llibre de Meravelles en el primer vers “Si Castelló
sabés com ens amàvem!” (41). Aquesta part comença amb la mort necessària d’una
etapa, que Susanna Lliberós centra en la mort de Violetta Valéry, la Traviata,
la qual cosa donarà pas a una nova etapa de sexe —“em tatue a les engonals els
plecs indiscutibles del teu sexe” (43) per conjurar l’espera —“Habita’m hui per
si demà les hores escampen con la boira / i ens quedem sense temps per a la
gesta” (44)—, que portarà a l’amor —“amat” (45)— que l’arrabassa (47) i
esclatarà en llum: “Remenes i replegues acords, vernís, essències, / com un
plugim de mel / que de vesprada cau, / com la humida nuesa amb què t’entregues
/ i purifiques l’esma que m’habita les hores, / farcides de claror des que les
omplis” (55).
Finalment, Susanna Lliberós ens fa veure com mesurar el temps —que és el
dolor—, fer-lo seu i trobar-li el “compàs” serà la clau per vèncer-lo i
combatre’l amb una passió física i corporal, autèntica festa del goig, que la
traurà del pou de l’espera.
7.- Bloc Serendipia, 28 de septiembre de 2009, Publicat por Mónica-serendipia en parlar de
cel·les. Cel·les es poesia, deberes para ejercitar el alma. Pasar las páginas
de este pequeño libro es un viaje por las emociones más escondidas de nuestra
memoria sensible. Sus palabras, a veces tan prístinas que duelen, otras
acariciadoras, son siempre contundentes y precisas, llenas de color, olor y
tacto.
Susanna Lliberós nos desnuda su recuerdo y sus entrañas en esta obra llena
de luz y de tiniebla, pero siempre de pasión y sinceridad. Se trata, al fin, de
un regalo para nuestro más íntimo sentimiento pues de la mano de estos versos
podemos recorrer los infinitos caminos misteriosos del poeta, intrincados recuerdos
de deseos, tristeza, rabia y desencuentro.
Lector, éstas no son palabras para leer sino para disfrutar, para paladear
despacio, para emocionarse en la intimidad.
8.-Al Bloc de l’editorial Germania. 23-7-2013
Se’n parla de Compàs d'espera, publicat per l'editorial Germania. Unes 50 persones acudiren a la presentació que va tindre lloc al Museu de la Ciutat Casa
Polo de Vila-real, i que va estar a càrrec del professor i escriptor
vila-realenc Miquel Salvo.
Per a Miquel Salvo Susanna té l'habilitat d'utilitzar la bellesa de les
paraules, de l'expressió, per a fer també bells sentiments i emocions que
sovint tendim a veure com a negatius. Fins i tot tenen un punt de bellesa les
situacions conflictives quan escriu “Quina misèria destries ara en l’estricta
nuesa del perdó?” En un intent de fer-nos entendre el seu missatge Susanna es
pregunta “Com faig perquè entengueu tota aquesta misèria de formiga? Si és un
camí desèrtic, és una redempció de la nostàlgia.” Miquel va acabar dient que Compàs
d'espera “ens obri finestres que ens comuniquen amb nosaltres mateixos i ens
connecten amb el món al qual pertanyem. I el fet que Susanna haja decidit
alliberar la seua nostàlgia ens permet a nosaltres, quan la llegim, alliberar
la nostra i alhora ens desperta parts del nostre cos que ens permeten rebre les
paraules que llegim per orelles localitzades al tos, al ventre, al fetge, al
sexe, al paladar... “
Després de la intervenció de Miquel Salvo, Susanna va prendre la paraula
per explicar que aquella espera de què
parla en el títol pot ser la d'una sala d'espera d'un hospital, on, certament,
van nàixer part dels poemes, però també una metàfora de la vida en què ens
passem els dies esperant alguna cosa, i mentre això passa, van succeint les
coses que de veritat ens fan viure. En este segon llibre de poemes l'autora va
contar que fa un viatge fins al lloc més amagat de la consciència, on hi
conviuen tots els sentiments amb els quals ens haurem d'enfrontar al llarg de
la vida. Hi ha dolor i hi ha passió, hi ha sexe i hi ha solitud, hi ha la mort
i la maldat, però sempre hi ha l'esperança. Per això al final del llibre, en un
exercici de vitalitat i d'optimisme, i amb el compàs de qualsevol espera, Susanna ens convida a ballar “...fins que
l'amor s'acabe i res no ens quede ja per sobreviure” mentre de fons sona rememorant
el Dance me to the end of love de Leonard Cohen. Susanna i Miquel van recitar
alguns poemes, però pocs, ja que l'autora va insistir en què l’exercici de la
lectura i assumpció del vers i el sentiment que podia desprendre el deixava per
a la intimitat de cada lector. La presentació va acabar amb els assistents
conversant amigablement entre cervesetes i un
vinet fresquet, fruits secs i cireres de Vilamalur, mentre l'autora
signava els llibres i agraïa personalment als assistents la seua presència
sense la qual els seus versos perdien part del sentit.
9.- Josep Porcar, Escrit de presentació del llibre el 14/11/2013 http://issuu.com/vetavisual/docs/compas_espera_lliberos/1?e=2954212/5774523
Compàs d'espera, els poemes del qual, "primer destil·len el verí del
dolor i després s'alimenten de goig.
Fa la impressió d’una mena de dietari poètic per tal de facilitar-ne la
lectura. I s'emmarca perfectament en la nostra tradició poètica més pròxima,
perquè rememora el famós lema del poeta Bernat Artola, expressat en els versos:
“Damunt la mort, la vida. “
En aquest sentit, Porcar parla de les dues parts en què s’estructura el
poemari, Thanatos i eros. 1a. part sobre el dolor, el pas del temps i la mort,
a la 2a part a ”De finestrals”, és la medicina, el gaudi, el goig sensual, la festa
dels sentits, el desig el sexe, i l’amor.
Porcar parla de la Poeta malalta, pacient que escriu al dictat o millor al Tic-Tac
del dolor, per suportar l’angoixa , el patiment de la seua incertesa, el
purgatori personal. Els temes universals en definitiva, l’angoixa pel pas del
temps d’espera, l’espai concret de l’espera, l’ofici d’escriure nascut de la
voluntat de lluita irrenunciable. I acaba amb aquesta reflexió: “Compàs d’espera és més l’obra resultant, no
cap recurs literari, d’una greu malaltia. En aquest cas la malaltia és l’excusa
perfecta, el sedàs del patiment, el mal de dir..., no de l’afecció en si
mateixa”
(També trobem en Compàs d’espera Poemes dedicats a explicar la capacitat
d’entendre el patiment, als companys despatxats de la RTVV, al triomf sobre el
dolor i sobre la malaltia, el gaudi, el sexe, i d’altres.)
10.-Llibre dels espills, Petit editor, 2015 fou Presentat al centre Octubre
el 27.01.2016 Amb Lola Andrés i Eva Dénia
.-Al Bloc Llibres de Vila-real, Biblioteca de Vila-real,
Diuen sobre el llibre dels sentits, que és La consciència refermada i mai
resignada d’un ésser que coneix la seua temporalitat no deixa de tenir tots i
cadascun dels elements que configuren la seua existència: enyor, coratge,
esforç… Fins i tot pot veure nàixer noves possibilitats per una vida,
esdevinguda a més en positivitzar els dolors. Obscuritat i llum. Nit i dia. O
tot o no res. Un llibre en què amor, promeses, ofenses, desitjos, somnis i
redempcions ens condueixen per un camí ple d’espills on reflectir les ànimes
pròpies mitjançant la mirada d’altres.
Però qui més n’ha parlat és Lluís
Roda que en fa el pròleg al “llibre dels espills”
Diu Lluís que amb Cel·les al 2008 fa la descoberta d’una veu potent, ja
madura, sorpresa gratíssima, amb el qual Susanna es descarta amb un trumfo.
Diu que el sentit de la poesia de Lliberós no s’adquireix per aproximació
successiva de mots sinó per una tria precisa... com qui es capbussa en el fons
de l’ànima fins que troba: comprensió, veritat, calma i autenticitat. També
parla del coratge inconformista, dolorós, conscient de l’experiència viscuda,
però intueix que hi ha més.
En Lliberós diu Roda que hi ha una opció encertada però dura... dissipació
del dolor en la furga per tal de sanar les ferides. Lluís parla més de la
interpretació del sentit de la poesia de Lliberós que no del com es construeix
la seua poesia. Diu Lluís que Susanna escriu més del que sent que del que
entén” per això “La ment no li serveix i no li ha servit”
“A cavall entre la narració i la síntesi, mostra poc interés per
l’ornamentació però respecte per la llengua”
La intenció primera de Susanna és arribar a dir, mirar-se a l’espill per
veure i després compartir i servir d’utilitat. Busca més l’efecte en la veritat
de la recerca que no l’efecte en el lector. En aquest sentit diu” la seua
poesia no admet traïcions, sempre necessita veritat.. i es mostra cruel i fa
escarni de qualsevol que pretenga enganyar-la.
Roda parla de trilogia en Cel·les, Compàs d’espera i llibre dels espills,
en la qual trilogia el primer seria una espècie de tronc els darrers com un apèndix
o annexos” sense ser massa explícit.
Diu que formen un tot compacte, de la llibertat constructiva de Susanna, i
tot seguit parla de la tipografia i gramàtica textual, que si cursiva, títols,
versos, numeració de poemes, estrofes... I torna a parlar de la interpretació
del contingut del qual diu: Que mostra una consciència esforçada, dura,
valenta, coratjosa i esperançada. Consciència del dolor amb noves possibilitats
i del passat com a llast del qual desprendre’s. Amor amb nou desig, dolor
viscut, que remet al llibre del Gènesi (de l’antic testament) del qual en
trobem diverses citacions al començament del llibre.
11. Finalment sembla que ara n’he de parlar jo sobre la poesia de Susanna.
Com a professor de literatura que he
estat durant 30 anys crec que finalment he comprés que la poesia i l’art en
general com la música, la pintura, l’arquitectura, el cinema... s’ha de viure
com una experiència, s’ha d’experimentar en primera persona sense explicacions
ni intermediaris... Cal emocionar-se si cal amb un bolero, angoixar-se amb un
poema simfònic, habitar un edifici i sentir-ne els espais, entretenir-se amb
una novel.la, esplaiar-se en la contemplació d’una instal·lació d’un quadre
d’una escultura... i així via.
Potser els tècnics necessiten classificacions, els editors busquen més uns
gèneres que altres i en fan col·leccions, les revistes parlen més d’allò que els interessa
als lectors, els distribuïdors transporten tones de best sellers a les
llibreries, els compradors i venedors en parlaran sovint molt i tot de les
característiques de tal o tal autor i de tal obra... però això només és al
capdavall màrqueting, publicitat, ràquing, historiografia, anècdotes al voltant
de la literatura. Però no n’és pròpiament la literatura.
Sí, és clar que es pot parlar de poesia i de cinema i de teatre i de
pintura... però amb això, amb l’explicació estem tapant l’obra i
mediatitzant-la. Explicar una obra d’art és com col·locar un vel entre ella i
l’espectador, és com emboirar la seua pròpia
esteticitat, entesa com a capacitat d’expressar art i transmetre emocions,
idees, coneixement, intraduïble massa sovint al llenguatge verbal. Explicar l’art és fer-lo callar per deixar
parlar el nostres valors i la nostra pròpia concepció de l’art, que pot
coincidir o no amb la de l’artista. En definitiva de la nostra manera de mirar.
I no de la manera de mostrar-se l’obra. La poesia es mostra a ella mateixa en
la lectura assossegada, individual, personal, creativa, polisèmica i
multidireccional. L’altre dia parlant amb l’amic Paco Aguilar que ha preparat
amb tant de primor aquesta presentació ho comentàvem. En la relació entre la
poesia i la música trobàvem la ineluctable proximitat de les dues expressions
artístiques i la capacitat d’abstracció que tenen ambdues. D’ací la capacitat
de parlar de coses que no poden parlar altres arts, a pesar que la música es fa
sense paraules i la poesia amb el sentit figurat dels mots més que no pas amb
sentit objectiu o recte.
Siga com siga i malgrat el que acabe de dir... Si he de parlar-vos cinc
cèntims de la poesia del “llibre dels espills” us diré que pel que fa a l’expressió
de la forma la poesia de Lliberós, entre el trobar clus i el trobar ric, es
decanta pel trobar tens i el trobar pla. Expressió senzilla no per això més
fàcil de construir. Susanna fuig dels excessos verbals (del trobar ric) i de
l’hermenèutica del sentit (del trobar clus) i es decanta per l’expressió de la
tensió en focalitzar el sentit en l’expressió de la veu poètica més que no pas
de l’anècdota, l’experiència o la narració dels fets i del contingut. Per tant em
quede en estes dues coses Susanna és seguidora del trobar tens i del trobar
pla.
Pel que fa als referents Susanna es hereva de la poesia de l’experiència,
poesia de l’esser en tant que individu amb una realitat (el jo) i unes
aspiracions, (el superjò) que viu i se serveix a ell mateix de patern de model,
d’intèrpret de la realitat viscuda. En aquest sentit l’experiència de la
lectura poètica de Susanna hauria d’acostar-se a la teoria de la percepció de
la Gestalt. En el sentit que el total és més que la suma de les parts...
La seua veu poètica en Susanna es reclama portadora d’una realitat sincera
i veritable, en aquest sentit coincidisc en certes afirmacions de Roda i altres
crítics de Lliberós, però aquestes afirmacions sobre l’autenticitat, veritat, sinceritat
i calma en el punt de vista de la veu (poètica) de Lliberós quasi sempre esta
contrarestada pel distanciament, la crítica, l’humor i fins i tot la burla que
apareix constantment en els poemes de Susanna. Roda ja ho assenyala quan diu
que Susanna escriu higiènicament, amb expressió de la decepció i la impotència.
Mentre que A Gómez sí que incideix diverses vegades en la causticitat de la seua
poesia. Siga com siga crec que cal posar en valor aquesta característica de la
poesia de Lliberos que la redimeix de la reiterada expressió no només a una
poesia veritat, de la sinceritat, el borisme i l’autenticitat. Aquesta veritat
es matisa constantment amb una crítica que fa de contrapès a la benintencionada Sinceritat. Amb aquest
contrapunt de sornegueria, burla, desencant, un punt descregut, desentit,
d’aquella persona que no nou, que no escarmenta. Aquest desentiment del sentit del contingut
s’eleva i trascendeix la mera anècdota. Construint així una expressió
complementària i de vegades contradictòria fins a pegar-li la volta a la
intencionalitat final del poema que acaba de llegir-se.
D’aquí la interessant ambivalència de molts dels poemes o la polisèmia en
les successives lectures per un o per diversos lectors. Exemples (XXX) (xxii)
(XVIII) (XVII)
Francesc Collado, Meliana
20-5-2016
a