dissabte, 21 de maig del 2016

Llibre dels Espills, Susanna Lliberós, Meliana, Els 4 Gats, Francesc Collado

Llibre dels espills, Susanna Lliberós, el petit editor 2015
(Biografia, premis, Publicacions i opinions, Llibre dels sentit)


1.-Segons la Viquipèdia
Susanna Lliberós i Cubero (Vila-real, 1973) és periodista i poeta en llengua catalana. Llicenciada en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat a Radio Castellón Cadena Ser des del 97 fins a 2003  de redactora d'informatius i programes (1997-1998), locutora (1998-1999) i presentadora del magazine matinal "Hoy por hoy, Castellón" (1999-2003). Després fou editora i presentadora de l'informatiu nocturn a Localia Televisió Castelló (2000-2003). Des de l'any 2003 fins a l'ERO realitzat l'any 2013, que la va apartar del seu lloc de treball a RTVV-Canal 9 com a presentadora, guionista i reportera dels serveis informatius. Lliberós ha compaginat la seva professió de comunicadora amb un profund amor a la llengua i a la literatura catalanes. Els poetes Joan Salvat-Papasseit i Vicent Andrés Estellés formen "part important de les males companyies de la meua joventut", diu la Viquipèdia que ha manifestat la poeta. És sòcia fundadora de l'Associació d'escriptors El Pont Cooperativa de Lletres.

2.-Premis
Ciutat de la Vall d'Uixó. 1993
"Solstici" de Manises. 1994
Ignacio Hilario Zabala, Centre la Torrassa de L'Hospitalet de Llobregat. 1995.
Premi de poesia "25 d'abril". Vil·la de Benissa, pel seu poemari Cel·les. 2008.

3.-Ha estat Antologada:
-vint-i-una poetes per al segle vint-i-ú. (Palma: Editorial Centre Cultural Capaltard, 2001).
-Eròtiques i despentinades (Tarragona: Arola Editors, 2008) presentada per Encarna Sant Celoni.
-La lletra ferida (Colla Rebombori, 2010) Antologia literària de poetes de Castelló.
-Tibar l'arc. Una mirada a la poesia valenciana actual. (Editorial Tria, 2012). Antologia de vint-i-set poetes valencians nascuts després de 1970.
- ha  participat en la gira “Veus paral·leles  n.12. De Fisterra al cap de Creus” de poetes gallecs i catalans.

4.-Al bloc Entre versos i pinzell , el cantautor castelloner Artur Álvarez diu que
Susanna Es declara enamorada de la bellesa, i per tant, de qualsevol manifestació artística que la incite i la cree, així com de les actituds humanes que propicien el seu naixement i perdurabilitat.
- En “Aquells poetes blogspot” del mateix cantautor castellonenc, diu
Escrit en primera persona, ‘Compàs d’espera’ busseja fins al lloc més amagat de la consciència... on s’esgranen els sentiments que provoquen el dolor, la mort, la situació social, el pas del temps, però també la bellesa de la passió, l’amor i l’esperança. Compàs d’espera ens obri la porta de la cambra més fosca i al mateix temps refà l’amplària dels viaranys que porten a la llum. Un poemari sincer i valent que viu a fons la vida mentre ha de venir allò que un desitja, s’imagina o tem.”

5.-Per al crític Antoni Gómez, i company de l’autora en RTVV ” (Postdata, 5,12,2008) Cel·les es un poemari “introspectiu de catarsi íntima, de remembrança, on l’autora ens ret compte d’aquelles experiències plaents i amargues que han marcat la seua vida. L’amor, la mort, el pas del temps, l’absència, el desig... són experiències que, al capdavall es converteixen en cel·les dels nostres sentiments.
Per això Lliberós escriu per tancar un poema  que “Ara bressole amb uns compassos lents un plaer de llegenda, / i rememore les nits en què uns fluids harmònics / clamaven bleixos d’un temps de roses” (24). I per obrir el poema següent: “Cel·les que acusen els dies d’aquell passat, / on remuguen esperma entre dàtils i braços, / que omplin de vi el marge delicat de la consciència. / Cel·les amb sobrepès que ameren les vergonyes, / que voregen l’estret camí del desarrelament,  / que aculen els ribassos d’un cos ombriu i infèrtil. / Que ens deixen aprestats i a la seua mercè” (25).
-  Cel·les, poemari de commovedora sensualitat, "és una apassionada, vital i ben directa veu poètica d'influències estellesianes on l'autora ens fa partícips sobretot de les despulles d'una experiència amorosa. «Permet, si més no, que cada vers / et bressole la sang apressadament. / Accepta’m les despulles».
«Ara bressole amb uns compassos lents un plaer de llegenda, / i rememore les nits en què uns fluids harmònics / clamaven bleixos d’un temps de roses» (…) «Cel·les que acusen els déus d’aquell passat, / on remuguen esperma entre dàtils i braços, / que omplin de vi el marge delicat de la consciència».

6.-PASQUAL MAS http://pliegosvolantes.blogspot.com.es/2014/11/lassaltal-dolor-en-la-poesia-de-susanna.html en la presentació  de Compàs d’espera al centre Octubre de València  parlava de “L’assalt al dolor” en la poesia de Susanna Lliberós  i deia Cel·les és una poesia d’influències estellesianes que dona testimoni d’una desfeta amorosa, i així ho declara l’autora obertament:
“Permet, si més no, que cada vers / et bressole la sang apressadament. / Accepta’m les despulles” (13).  Són també versos de rebel·lia interior, inquiets, de vegades fins i tot càustics, que expressen les contradiccions d’uns records que es debaten entre l’experiència del dolor i les despulles d’haver viscut la plenitud:
 «Tots els records, les roses, / se m’han marcit i esmicolat alhora. / L’infern mateix, en aquell pergamí de salobre, / s’ha estès sobre la pell, que dol a manta».
Alguns poemes apareixen en redona i altres en cursiva, diu. Tot i que les dues tipografies responen a una contundent unitat, els de cursiva són una evocació amorosa que sorprèn per la seua commovedora sensualitat :
«Jac sola entre promeses / que els meus llavis s’han fet / de no tastar, a mitjanit / i nua / la sal de les ametles / i el sucre amable / de les teues espentes».
Amb un llenguatge clar i commovedor, Susanna Lliberós no dubta a posar sobre el tapet les decepcions a que l’han conduit el desgast de l’amor, la decepció o la davallada que manté en el record les batalles físiques i eròtiques il·lustrades com si és tractara d’analitzar un llenguatge secret:
“Pels bancals del teu cos / segreguem les paraules, / sofertes pauses i envilides, / que bandegen, funestes, / la fam del trobador / de dir-te, sense ganes, / com sacsem les excuses, / com pels ullals se’ns enfugen / els empelts del dolor. / Com cobegem les hores / quan els rebrots verdegen / i, exhausts, empelten rínxols / d’un altre temps, / d’un cos” (31).
 Lliberós n’és conscient de tot el que ha gaudit i tot el que ha perdut i el poemari, com afirma la poetessa, en fa balanç:
“Aquest matí d’insomnes despertades / he fet neteja. / He sabut com d’assumida tinc la teua absència / quan he llançat el teu raspall de dents / al fem” (71).
I ho fa sense abandonar un nord de pessimisme — “I què en farem, de somnis i promeses?” (55)—
que la manté unida a una realitat que no la satisfà, que la convida a un estadi futur en el qual pot ser sí traurà el cap de la cel·la.

El llibre Compàs d’espera demana dos temps, un de reflexió “Compàs d’espera” i un altre d’experimentació “De finestrals”, les dues parts del poemari, que fan veure com la causalitat que lliga els poemes és sòlida i s’imposa per tal de justificar una solució que condueix cap a la passió, el sexe i el gaudi com a taula salvadora.

Primer, hi ha el dolor —“Amb un dolor inèdit se’m vinclava l’esquena” (21)—, la sulsida —“No trobarem perdó / ni cap consol rabiüt” (16)—, la constatació d’una caiguda —“Tot se’ns ompli de fum” (14)—, la inutilitat de l’esforç —“no es deixa fecundar en la riba tan erma que ens habita” (19)—, mirar-se a l’espill i fer front a la realitat —“Arrossegues, poeta, massa morts...” (22)—, constatar que el fracàs pot ser estava escrit en el destí —“com si estigués escrit” (27)—, i sobretot les hores “a cabassos” (29), “la mesura del temps” (25) que ho inunda tot com un dolor que es nega a desaparèixer.
En canvi A la segona part  “De finestrals” s’obre el llenguatge a la llum, una vegada més estellessiana com es pot veure en l’eco del Llibre de Meravelles en el primer vers “Si Castelló sabés com ens amàvem!” (41). Aquesta part comença amb la mort necessària d’una etapa, que Susanna Lliberós centra en la mort de Violetta Valéry, la Traviata, la qual cosa donarà pas a una nova etapa de sexe —“em tatue a les engonals els plecs indiscutibles del teu sexe” (43) per conjurar l’espera —“Habita’m hui per si demà les hores escampen con la boira / i ens quedem sense temps per a la gesta” (44)—, que portarà a l’amor —“amat” (45)— que l’arrabassa (47) i esclatarà en llum: “Remenes i replegues acords, vernís, essències, / com un plugim de mel / que de vesprada cau, / com la humida nuesa amb què t’entregues / i purifiques l’esma que m’habita les hores, / farcides de claror des que les omplis” (55).
Finalment, Susanna Lliberós ens fa veure com mesurar el temps —que és el dolor—, fer-lo seu i trobar-li el “compàs” serà la clau per vèncer-lo i combatre’l amb una passió física i corporal, autèntica festa del goig, que la traurà del pou de l’espera.

7.- Bloc Serendipia, 28 de septiembre de 2009,  Publicat por Mónica-serendipia en parlar de cel·les. Cel·les es poesia, deberes para ejercitar el alma. Pasar las páginas de este pequeño libro es un viaje por las emociones más escondidas de nuestra memoria sensible. Sus palabras, a veces tan prístinas que duelen, otras acariciadoras, son siempre contundentes y precisas, llenas de color, olor y tacto.
Susanna Lliberós nos desnuda su recuerdo y sus entrañas en esta obra llena de luz y de tiniebla, pero siempre de pasión y sinceridad. Se trata, al fin, de un regalo para nuestro más íntimo sentimiento pues de la mano de estos versos podemos recorrer los infinitos caminos misteriosos del poeta, intrincados recuerdos de deseos, tristeza, rabia y desencuentro.
Lector, éstas no son palabras para leer sino para disfrutar, para paladear despacio, para emocionarse en la intimidad.

8.-Al Bloc de l’editorial Germania. 23-7-2013
Se’n parla de Compàs d'espera, publicat per l'editorial Germania.  Unes 50 persones acudiren a la presentació  que va tindre lloc al Museu de la Ciutat Casa Polo de Vila-real, i que va estar a càrrec del professor i escriptor vila-realenc Miquel Salvo.
Per a Miquel Salvo Susanna té l'habilitat d'utilitzar la bellesa de les paraules, de l'expressió, per a fer també bells sentiments i emocions que sovint tendim a veure com a negatius. Fins i tot tenen un punt de bellesa les situacions conflictives quan escriu “Quina misèria destries ara en l’estricta nuesa del perdó?” En un intent de fer-nos entendre el seu missatge Susanna es pregunta “Com faig perquè entengueu tota aquesta misèria de formiga? Si és un camí desèrtic, és una redempció de la nostàlgia.” Miquel va acabar dient que Compàs d'espera “ens obri finestres que ens comuniquen amb nosaltres mateixos i ens connecten amb el món al qual pertanyem. I el fet que Susanna haja decidit alliberar la seua nostàlgia ens permet a nosaltres, quan la llegim, alliberar la nostra i alhora ens desperta parts del nostre cos que ens permeten rebre les paraules que llegim per orelles localitzades al tos, al ventre, al fetge, al sexe, al paladar... “
Després de la intervenció de Miquel Salvo, Susanna va prendre la paraula per explicar que aquella  espera de què parla en el títol pot ser la d'una sala d'espera d'un hospital, on, certament, van nàixer part dels poemes, però també una metàfora de la vida en què ens passem els dies esperant alguna cosa, i mentre això passa, van succeint les coses que de veritat ens fan viure. En este segon llibre de poemes l'autora va contar que fa un viatge fins al lloc més amagat de la consciència, on hi conviuen tots els sentiments amb els quals ens haurem d'enfrontar al llarg de la vida. Hi ha dolor i hi ha passió, hi ha sexe i hi ha solitud, hi ha la mort i la maldat, però sempre hi ha l'esperança. Per això al final del llibre, en un exercici de vitalitat i d'optimisme, i amb el compàs de qualsevol espera,  Susanna ens convida a ballar “...fins que l'amor s'acabe i res no ens quede ja per sobreviure” mentre de fons sona rememorant el Dance me to the end of love de Leonard Cohen. Susanna i Miquel van recitar alguns poemes, però pocs, ja que l'autora va insistir en què l’exercici de la lectura i assumpció del vers i el sentiment que podia desprendre el deixava per a la intimitat de cada lector. La presentació va acabar amb els assistents conversant amigablement entre cervesetes i un  vinet fresquet, fruits secs i cireres de Vilamalur, mentre l'autora signava els llibres i agraïa personalment als assistents la seua presència sense la qual els seus versos perdien part del sentit.

9.- Josep Porcar, Escrit de presentació del llibre el 14/11/2013 http://issuu.com/vetavisual/docs/compas_espera_lliberos/1?e=2954212/5774523
Compàs d'espera, els poemes del qual, "primer destil·len el verí del dolor i després s'alimenten de goig.
Fa la impressió d’una mena de dietari poètic per tal de facilitar-ne la lectura. I s'emmarca perfectament en la nostra tradició poètica més pròxima, perquè rememora el famós lema del poeta Bernat Artola, expressat en els versos: “Damunt la mort, la vida. “
En aquest sentit, Porcar parla de les dues parts en què s’estructura el poemari, Thanatos i eros. 1a. part sobre el dolor, el pas del temps i la mort, a la 2a part a ”De finestrals”, és la medicina, el gaudi, el goig sensual, la festa dels sentits, el desig el sexe, i l’amor.
Porcar parla de la Poeta malalta, pacient que escriu al dictat o millor al Tic-Tac del dolor, per suportar l’angoixa , el patiment de la seua incertesa, el purgatori personal. Els temes universals en definitiva, l’angoixa pel pas del temps d’espera, l’espai concret de l’espera, l’ofici d’escriure nascut de la voluntat de lluita irrenunciable. I acaba amb aquesta reflexió:  “Compàs d’espera és més l’obra resultant, no cap recurs literari, d’una greu malaltia. En aquest cas la malaltia és l’excusa perfecta, el sedàs del patiment, el mal de dir..., no de l’afecció en si mateixa”
(També trobem en Compàs d’espera Poemes dedicats a explicar la capacitat d’entendre el patiment, als companys despatxats de la RTVV, al triomf sobre el dolor i sobre la malaltia, el gaudi, el sexe, i d’altres.)
10.-Llibre dels espills, Petit editor, 2015 fou Presentat al centre Octubre el 27.01.2016 Amb Lola Andrés i Eva Dénia
.-Al Bloc Llibres de Vila-real, Biblioteca de Vila-real,
Diuen sobre el llibre dels sentits, que és La consciència refermada i mai resignada d’un ésser que coneix la seua temporalitat no deixa de tenir tots i cadascun dels elements que configuren la seua existència: enyor, coratge, esforç… Fins i tot pot veure nàixer noves possibilitats per una vida, esdevinguda a més en positivitzar els dolors. Obscuritat i llum. Nit i dia. O tot o no res. Un llibre en què amor, promeses, ofenses, desitjos, somnis i redempcions ens condueixen per un camí ple d’espills on reflectir les ànimes pròpies mitjançant la mirada d’altres.
Però qui més n’ha parlat és  Lluís Roda que en fa el pròleg al “llibre dels espills”
Diu Lluís que amb Cel·les al 2008 fa la descoberta d’una veu potent, ja madura, sorpresa gratíssima, amb el qual Susanna es descarta amb un trumfo.
Diu que el sentit de la poesia de Lliberós no s’adquireix per aproximació successiva de mots sinó per una tria precisa... com qui es capbussa en el fons de l’ànima fins que troba: comprensió, veritat, calma i autenticitat. També parla del coratge inconformista, dolorós, conscient de l’experiència viscuda, però intueix que hi ha més.
En Lliberós diu Roda que hi ha una opció encertada però dura... dissipació del dolor en la furga per tal de sanar les ferides. Lluís parla més de la interpretació del sentit de la poesia de Lliberós que no del com es construeix la seua poesia. Diu Lluís que Susanna escriu més del que sent que del que entén” per això “La ment no li serveix i no li ha servit”
“A cavall entre la narració i la síntesi, mostra poc interés per l’ornamentació però respecte per la llengua”
La intenció primera de Susanna és arribar a dir, mirar-se a l’espill per veure i després compartir i servir d’utilitat. Busca més l’efecte en la veritat de la recerca que no l’efecte en el lector. En aquest sentit diu” la seua poesia no admet traïcions, sempre necessita veritat.. i es mostra cruel i fa escarni de qualsevol que pretenga enganyar-la.
Roda parla de trilogia en Cel·les, Compàs d’espera i llibre dels espills, en la qual trilogia el primer seria una espècie de tronc els darrers com un apèndix o annexos” sense ser massa explícit.
Diu que formen un tot compacte, de la llibertat constructiva de Susanna, i tot seguit parla de la tipografia i gramàtica textual, que si cursiva, títols, versos, numeració de poemes, estrofes... I torna a parlar de la interpretació del contingut del qual diu: Que mostra una consciència esforçada, dura, valenta, coratjosa i esperançada. Consciència del dolor amb noves possibilitats i del passat com a llast del qual desprendre’s. Amor amb nou desig, dolor viscut, que remet al llibre del Gènesi (de l’antic testament) del qual en trobem diverses citacions al començament del llibre.

11. Finalment sembla que ara n’he de parlar jo sobre la poesia de Susanna.
Com a  professor de literatura que he estat durant 30 anys crec que finalment he comprés que la poesia i l’art en general com la música, la pintura, l’arquitectura, el cinema... s’ha de viure com una experiència, s’ha d’experimentar en primera persona sense explicacions ni intermediaris... Cal emocionar-se si cal amb un bolero, angoixar-se amb un poema simfònic, habitar un edifici i sentir-ne els espais, entretenir-se amb una novel.la, esplaiar-se en la contemplació d’una instal·lació d’un quadre d’una escultura... i així via.
Potser els tècnics necessiten classificacions, els editors busquen més uns gèneres que altres i en fan col·leccions, les  revistes parlen més d’allò que els interessa als lectors, els distribuïdors transporten tones de best sellers a les llibreries, els compradors i venedors en parlaran sovint molt i tot de les característiques de tal o tal autor i de tal obra... però això només és al capdavall màrqueting, publicitat, ràquing, historiografia, anècdotes al voltant de la literatura. Però no n’és pròpiament la literatura.
Sí, és clar que es pot parlar de poesia i de cinema i de teatre i de pintura... però amb això, amb l’explicació estem tapant l’obra i mediatitzant-la. Explicar una obra d’art és com col·locar un vel entre ella i l’espectador, és com emboirar  la seua pròpia esteticitat, entesa com a capacitat d’expressar art i transmetre emocions, idees, coneixement, intraduïble massa sovint al llenguatge verbal.  Explicar l’art és fer-lo callar per deixar parlar el nostres valors i la nostra pròpia concepció de l’art, que pot coincidir o no amb la de l’artista. En definitiva de la nostra manera de mirar. I no de la manera de mostrar-se l’obra. La poesia es mostra a ella mateixa en la lectura assossegada, individual, personal, creativa, polisèmica i multidireccional. L’altre dia parlant amb l’amic Paco Aguilar que ha preparat amb tant de primor aquesta presentació ho comentàvem. En la relació entre la poesia i la música trobàvem la ineluctable proximitat de les dues expressions artístiques i la capacitat d’abstracció que tenen ambdues. D’ací la capacitat de parlar de coses que no poden parlar altres arts, a pesar que la música es fa sense paraules i la poesia amb el sentit figurat dels mots més que no pas amb sentit objectiu o recte.
Siga com siga i malgrat el que acabe de dir... Si he de parlar-vos cinc cèntims de la poesia del “llibre dels espills” us diré que pel que fa a l’expressió de la forma la poesia de Lliberós, entre el trobar clus i el trobar ric, es decanta pel trobar tens i el trobar pla. Expressió senzilla no per això més fàcil de construir. Susanna fuig dels excessos verbals (del trobar ric) i de l’hermenèutica del sentit (del trobar clus) i es decanta per l’expressió de la tensió en focalitzar el sentit en l’expressió de la veu poètica més que no pas de l’anècdota, l’experiència o la narració dels fets i del contingut. Per tant em quede en estes dues coses Susanna és seguidora del trobar tens i del trobar pla.

Pel que fa als referents Susanna es hereva de la poesia de l’experiència, poesia de l’esser en tant que individu amb una realitat (el jo) i unes aspiracions, (el superjò) que viu i se serveix a ell mateix de patern de model, d’intèrpret de la realitat viscuda. En aquest sentit l’experiència de la lectura poètica de Susanna hauria d’acostar-se a la teoria de la percepció de la Gestalt. En el sentit que el total és més que la suma de les parts...

La seua veu poètica en Susanna es reclama portadora d’una realitat sincera i veritable, en aquest sentit coincidisc en certes afirmacions de Roda i altres crítics de Lliberós, però aquestes afirmacions sobre l’autenticitat, veritat, sinceritat i calma en el punt de vista de la veu (poètica) de Lliberós quasi sempre esta contrarestada pel distanciament, la crítica, l’humor i fins i tot la burla que apareix constantment en els poemes de Susanna. Roda ja ho assenyala quan diu que Susanna escriu higiènicament, amb expressió de la decepció i la impotència. Mentre que A Gómez sí que incideix diverses vegades en la causticitat de la seua poesia. Siga com siga crec que cal posar en valor aquesta característica de la poesia de Lliberos que la redimeix de la reiterada expressió no només a una poesia veritat, de la sinceritat, el borisme i l’autenticitat. Aquesta veritat es matisa constantment amb una crítica que fa de contrapès  a la benintencionada Sinceritat. Amb aquest contrapunt de sornegueria, burla, desencant, un punt descregut, desentit, d’aquella persona que no nou, que no escarmenta.  Aquest desentiment del sentit del contingut s’eleva i trascendeix la mera anècdota. Construint així una expressió complementària i de vegades contradictòria fins a pegar-li la volta a la intencionalitat final del poema que acaba de llegir-se.
D’aquí la interessant ambivalència de molts dels poemes o la polisèmia en les successives lectures per un o per diversos lectors. Exemples (XXX) (xxii) (XVIII) (XVII)

Francesc Collado, Meliana 20-5-2016

a

dimarts, 19 d’abril del 2016

La balada de Narayama i els nostres ancians

La pèrdua de les percepcions dels sentits en la vellesa



Quan era més jove vaig veure la monumental peli La Balada de Narayama de Shohei Imamura, em sembla en el Acteon que era a la Gran via a la planta baixa de cal meu amic Àngel Villatoro, el pare del qual era un realitzador cinematògraf de la república de mateix nom, amic del poeta León Felipe amb el qual es va exiliar a Cuba primer i després a Mèxic... però aquesta no és la història que volia contar sinó la de La balada de Narayama i l'ancianitat.
La historia d'una comunitat japonesa on senzillament els seus veïns ajustaven la demografia de la comunitat amb les seues tradicions i els convencionalismes diversos entre els quals em va commoure un que vaig qualificar tot seguit de cruel, en aquell moment.
La crueltat familiar abastava només el temps esmerçat en la durada del viatge al cims del Narayama. Sense comptar els dies, setmanes, mesos o anys (en pocs casos) en què els ancians i els seus fills se n'anaven adonant de les incapacitats dels vells i de les necessitats econòmiques de subsistència familiars. ..
En ser que la família constatava, quasi sempre en hivern,  les dificultats per alimentar tots els membres familiars, i la necessitat de des fer-se de l'ancià, ja sense dents o incapaç i, quasi sempre d'acord amb la conformitat i el manament sovint reverencial i litúrgic del mateix ancià. .. El fill o el gendre fadrí carregava amb l'ancià i l'apujada religiosament als cims de la muntanya sagrada... Fins arribar a l'indret on l'ancià trobava adient...
En aquell indret es feien els escassos comiats de rigor i apressadament l'ancià es disposava a restar-hi, místicament atret a la concentració de les agulles d’aquelles altures i convenientment allaçat en un cau de Roc esquiu que acolliria el seu cos ja més d'óssos que de carn. Així que  l'ancià, ofert als freds glaçats dels cims es disposava al sacrifici, immolant l’escanyolida envergadura del cos, conformat a la congelació dels sentits obnubilats o perduts pels anys, la seua anima mistificada s’abandonava a les correspondències retudes en la sagrada congestió glacial de la natura, i amb pèrdua progressiva de la percepció general, en poc instants, plàcidament espirava.
Nosaltres som molt més cruels. Durant molt més temps, mantenim els nostres ancians amb la consciència plena de perdre un a un els sentits i els plaers, les referències,  els anhels,  les determinacions, els deures, els fills i els nets... La nostra crueltat arriba fins a l'extrem de mantenir vegetativament un cos inert, durant molt temps, amb uns tubets de plàstic congestionant els vasos  i uns elèctrodes conformant els automatismes de control de l'espai i el temps que cal per mantenir les cèl·lules i els òrgans en la seua catacresi metabòlica permanentment inacabable.
amb prescripcions mèdiques i sense amor ni respecte ni gens d’humanitat. Només la bioquímica precisa per mantenir el sistema en un precari equilibri que pot durar anys.