La pèrdua de les percepcions dels sentits en la vellesa
Quan era més jove vaig veure la monumental peli La Balada de Narayama de Shohei Imamura, em sembla en el Acteon que era a la Gran via a la planta baixa de cal meu amic Àngel Villatoro, el pare del qual era un realitzador cinematògraf de la república de mateix nom, amic del poeta León Felipe amb el qual es va exiliar a Cuba primer i després a Mèxic... però aquesta no és la història que volia contar sinó la de La balada de Narayama i l'ancianitat.
La historia d'una comunitat japonesa on senzillament els seus veïns ajustaven la demografia de la comunitat amb les seues tradicions i els convencionalismes diversos entre els quals em va commoure un que vaig qualificar tot seguit de cruel, en aquell moment.
La crueltat familiar abastava només el temps esmerçat en la durada del viatge al cims del Narayama. Sense comptar els dies, setmanes, mesos o anys (en pocs casos) en què els ancians i els seus fills se n'anaven adonant de les incapacitats dels vells i de les necessitats econòmiques de subsistència familiars. ..
En ser que la família constatava, quasi sempre en hivern, les dificultats per alimentar tots els membres familiars, i la necessitat de des fer-se de l'ancià, ja sense dents o incapaç i, quasi sempre d'acord amb la conformitat i el manament sovint reverencial i litúrgic del mateix ancià. .. El fill o el gendre fadrí carregava amb l'ancià i l'apujada religiosament als cims de la muntanya sagrada... Fins arribar a l'indret on l'ancià trobava adient...
En aquell indret es feien els escassos comiats de rigor i apressadament l'ancià es disposava a restar-hi, místicament atret a la concentració de les agulles d’aquelles altures i convenientment allaçat en un cau de Roc esquiu que acolliria el seu cos ja més d'óssos que de carn. Així que l'ancià, ofert als freds glaçats dels cims es disposava al sacrifici, immolant l’escanyolida envergadura del cos, conformat a la congelació dels sentits obnubilats o perduts pels anys, la seua anima mistificada s’abandonava a les correspondències retudes en la sagrada congestió glacial de la natura, i amb pèrdua progressiva de la percepció general, en poc instants, plàcidament espirava.
Nosaltres som molt més cruels. Durant molt més temps, mantenim els nostres ancians amb la consciència plena de perdre un a un els sentits i els plaers, les referències, els anhels, les determinacions, els deures, els fills i els nets... La nostra crueltat arriba fins a l'extrem de mantenir vegetativament un cos inert, durant molt temps, amb uns tubets de plàstic congestionant els vasos i uns elèctrodes conformant els automatismes de control de l'espai i el temps que cal per mantenir les cèl·lules i els òrgans en la seua catacresi metabòlica permanentment inacabable.
amb prescripcions mèdiques i sense amor ni respecte ni gens d’humanitat. Només la bioquímica precisa per mantenir el sistema en un precari equilibri que pot durar anys.
