Sinó de Ruben Luzon i Montaña al sudoeste d'Antonio Cabrera

Algunes lectures de maig que m'han agradat:

Aquest mes de maig m'ha portat grans alegries. Sempre, a maig, que jo recorde, he segut prou feliç. No ho diré massa fort.
A maig, la primavera adquireix la maduresa necessaria i entra en matèria. No com l'hivernós març o el desficaciat abril.
La política, ja és massa comentada, tot i que encara ens ha de dur un cabàs de sorpreses, i no us cansaré més. Us parlaré de la literària: He llegit dos poetes que m'han agradat molt i em fan ser optimista i feliç en la capacitat creativa del nostre País Valencià. 
Un en castellà i un altre en català. L'un ja és un home madur, format, arrodonit, mesurat. Que dóna a la paraula la mesura ampla, el ritme pausat i la cadència senzilla però sorprenent de les raconades i relleus imprevistos. Amant del paisatge, i del ser. Un poeta que conta històries senzilles i profundes sobre la relació de l'home amb si mateix en aquest món. És un home pràcticament de la meua generació, uns pocs anys més jove. Que ha llegit Machado, Hernández, i molt del 27, però també alguns catalans, com Vinyoli o Espriu. .. El seu recull "Montaña al sudoeste" m'ha omplert de Pau, harmonia i satisfacció. Antonio Cabrera m'ha deslliurat de l'estrès urbanita sense moure'm de casa i m'ha reconciliat amb els moments que creia perduts, assegut a l'ombra amb els ulls vagant en l'horitzó i la ment submergida en la claror cegadora de l'univers metafísic.
L'altre poeta és molt jove, quasi un xiquet. No sembla arribat a la trentena. Amb un aire de Jesucrist Superstar. Amb unes ulleres i una pinta intel·lectual de Woody Allen. El vaig conèixer de la mà del meu amic i mestre Jaume Perez Montaner​ en la presentació del seu "La casa buida" premi Vicent Andres Estelles, a Burjassot. Vam sopar en un bar et de la carretera enmig del poble amb amics i amigues, quasi tots poetes entre els quals ho havia el Rubén Luzón​. Acabe de llegir el seu "Sinó". És un xaval que té un domini natural de la llengua. Juga amb ella com els nens, amb un entusiasme inesgotable. Ple de vitalitat nietcheana, denuncia estellesiana i de màgia vinyoliana. És vertaderament un artífex del vers. Però no solament rima, també sap trascendir l'anècdota I cristal·litzar l'instant. És un poeta que amb els anys creixerà amb saviesa i en mesura, que no en rotunditat. De la qual ja no li manca gens. Perquè el seus versos són Espases esmolades, llamps nocturnals, trama urdida i repicada en la solapa de la contraportada d'una antologia de la poesia que a mi m'agrada. Joguinaire, malabarista, arriscada, vitalista, sorprenent. Sempre amb humor ironia o distanciament per ampliar o focalizar perspectiva. Amb els anys i l'experiència humana aquest autor esdevindrà una bèstia literària.

En Josep Tormo, Pepiu, Professor del Josep de Ribera, Xàtiva

La prima modèstia callada i colossal d’en Pepiu

Josep Tormo era un home eixut, estret de pit, corbat ja quan encara no havia complit els quaranta. Amb el cabell arrissat i aclarit que sempre prometia incipient calvície que mai no s’ha acomplert definitivament, llevat de grans entrades laterals. Es regirava els muscles i gargotejava sempre les mans sense saber ben bé on devia posar-les, excepció feta de les butxaques, que semblava més aviat que mai als pantalons no en portava. Buscava per ací i per allà mentre es gratava la barbeta incipient de pèl a borrons. I no passava res si no s’afaitava. Si haguérem fet cas de les ganyotes del seu rostre, entre els ulls deformats i les celles caigudes, ens hauria fet por, però tot al contrari, ell estava disposat a fer de la impossible ganyota un bell somrís i un Bé constant en el tracte.

Ell era Pepiu pels coneguts de Xàtiva, per als companys de l’institut Josep de Ribera i també per als alumnes. Algun professor s’apressava a corregir-nos quan en parlàvem d’ell i ens afegia un Don al davant. “Don Pepiu, diràs...” i això sembla que als ulls dels seus companys el col·locava en l’òrbita prestigiosa del professorat franquista.

Ell era llicenciat de Filosofia i lletres de la Universitat de València i, tot seguit, acabà la carrera de Dret. Durant la dècada dels 50. Nosaltres el coneguérem cap al 1963-64 en l’antic batxillerat. Fou un bon professor de geografia en 2n curs. En 3r s’encarregà de l’assignatura de llatí, i amb ell començàrem a traduir petites frases de Ciceró o Tul.li, Virgili i Ovidi. Preocupat per l’atenció personalitzada, que avui  la nova pedagogia recomana, ell ens prestava suport incondicional i s’ocupava que tots els alumnes reberen l’atenció d’acord amb les necessitats i les capacitats personals. Així s’afanyava sol·lícitament a supervisar els procediments i els textos resultants de tots aquells a qui els calia suport.

“Ratita, ratita” li deia a Carlos Sánchez quan aquest, impossible d’aguantar la gana abans de l’esmorzar de les 10:30,  s’introduïa d’amagat un tros de formatge a la boca i pretenia que ningú se n’adonés del bocí que remenava d’un costat a l’altre de les galtes. Pepiu se l’asseia damunt de l’entaulat al costat de la seua taula, mentre l’anava premiant amb un tros del formatge de l’esmorzar que Carlos portava a cada progrés que feia en la traducció dels clàssics.

Pepiu va ser mestre a l’Institut Josep de Ribera, excepte 2 o 3 anys en què s’obrí una extensió a Canals i ell hi fou enviat de secretari i home de pau per coordinar les noves classes de secundària, fins que va tornar a la seua ciutat, on se l’estimava tant i a la qual fidelment va dedicar més de 40 anys de treball docent, compromès i solidari.

Nascut a Xàtiva en 1934, va viure la guerra protegit en el si familiar fins als 5 anys, i va experimentar l’ús de raó i l’adolescència durant els pitjors anys de la postguerra de l’estraperlo i la fam en la dècada dels 40 al 50 en què va complir el 16 anys. Hem de considerar si va tenir la sort que la seu família disposava de rendes suficients com per enviar un jove a estudiar la carrera de lletres i no els calia per tant el sou que els podia aportar. O més aviat hem de fer cas d’aquells que diuen que Pepiu accedí tard a la carrera, després de treballar durament fins als 20 o 25 anys, en què per unes inquietuds de radio-afeccionat el portaren a la universitat. Els cas sortós, però, és que ens va tocar a nosaltres el seus començaments en la docència i la seua amabilitat i modèstia ens va salvar a molts dels problemes i conflictes habituals amb les autoritats acadèmiques –digueu-li Ferri, Sanchis o Morro- i els seus consells i advertències tenien un caràcter més aviat amical, de col·lega, que no pas de procedència professoral com caldria esperar d’un mestre tan ben format i informat com era.

Quan érem al curs de Pre-universitari el seu guiatge competia en mestria i capacitat amb l’anterior professor de filosofia que acabàvem de tenir en 6é de batxillerat, el professor Ferraz, un expert doctor en filosofia, professor de la facultat de filosofia de València, que vam gaudir i que ens introduí els conceptes bàsics de la matèria, història, escoles, fonaments i epistemologia filosòfica.  Aquell va ser un gran especialista que vam saber admirar, però Pepiu, el nostre don Pepiu, no es quedava gens enrere i amb una senzillesa casolana, humor menestral i paradigmes entenedors ens feia partícips d’aquella història de la filosofia que encara tots sovint recordem dels Presocràtics a Freud, dels escolàstics als nominalistes...

Josep Tormo, Pepiu, era un home de pau, he dit. I no exagere ni gens ni una miqueta. Considerat per les autoritats de l’època com una persona raonable, de tracte afable i reconeguda solvència per la població general de la ciutat, fou nomenat jutge de pau i jutge substitut, per la seua equanimitat i tacte i bon tracte, acceptat incondicionalment per la població de Xàtiva i de la contornada on exercí les tasques cordials de fer les paus en els conflictes entre botiguers, tractants, llauradors, menestrals, magatzemistes, collidors, peons, capatassos, camioners, rendistes, propietaris, exportadors, sastres, comissionistes, taronjaires, agricultors, fusters, llanterners, ultramarinistes, bancaris, viatjants, treballadors de la fàbrica del paper, repartidors, licoristes, sabaters, òptics, dentistes, hostalers, ... La Xàtiva de la nostra adolescència era una ciutat provinciana, de serveis, de comerç, i és clar, també d’agricultura tradicional. I Pepiu la visqué amb particular estima i general reconeixement de la població per la seua modèstia i immillorable disposició al diàleg i l’entesa.

40 anys dedicà a la docència en l’institut Josep de Ribera del 1964 al 2004. Tan li agradava la tasca i el tracte amb l’alumnat que continuà el treball docent fins que complí els 70 anys, quan obligatòriament es va jubilar.

Un altre nostre gran i estimat professor de Ciències naturals, física i química, un senyor valencià militant, amic nostre i de Pepiu, referent  amb ell de la nostra adolescència educativa i compromès amb el nostre poble, Josep Lluís Bausset, amb ocasió de la seua jubilació, en anar a oferir-li un ben guanyat homenatge dels seus alumnes de l’institut de Xàtiva ens recomanà molt encertadament i amb vehemència que, realment a qui havíem d’homenatjar era a Josep Tormo, el professor  de Xàtiva, amic dels alumnes, estimat pels companys i amatent  de tothom. Bausset reconeixia així el deute que la ciutat tenia amb aquell home prim, suau, estret de pit, de commiseració total i modèstia exemplar que fou el nostre professor don Pepiu. Que el reconegut record que ens caldrà professar-li, done a la posteritat els fruits generosos que durant  tants anys repartí calladament entre tots  els seus alumnes  i conciutadans de La Costera. Que els fats l’hagen portat a més clara i alta distinció entre els desposseïts d’artifici i el més subtil complot dels exiliats de les tenebres desbarri desesmat al seu fulgor estel·lar de pols i de pedra silent.

Francesc Collado Soler