Sinó de Ruben Luzon i Montaña al sudoeste d'Antonio Cabrera

Algunes lectures de maig que m'han agradat:

Aquest mes de maig m'ha portat grans alegries. Sempre, a maig, que jo recorde, he segut prou feliç. No ho diré massa fort.
A maig, la primavera adquireix la maduresa necessaria i entra en matèria. No com l'hivernós març o el desficaciat abril.
La política, ja és massa comentada, tot i que encara ens ha de dur un cabàs de sorpreses, i no us cansaré més. Us parlaré de la literària: He llegit dos poetes que m'han agradat molt i em fan ser optimista i feliç en la capacitat creativa del nostre País Valencià. 
Un en castellà i un altre en català. L'un ja és un home madur, format, arrodonit, mesurat. Que dóna a la paraula la mesura ampla, el ritme pausat i la cadència senzilla però sorprenent de les raconades i relleus imprevistos. Amant del paisatge, i del ser. Un poeta que conta històries senzilles i profundes sobre la relació de l'home amb si mateix en aquest món. És un home pràcticament de la meua generació, uns pocs anys més jove. Que ha llegit Machado, Hernández, i molt del 27, però també alguns catalans, com Vinyoli o Espriu. .. El seu recull "Montaña al sudoeste" m'ha omplert de Pau, harmonia i satisfacció. Antonio Cabrera m'ha deslliurat de l'estrès urbanita sense moure'm de casa i m'ha reconciliat amb els moments que creia perduts, assegut a l'ombra amb els ulls vagant en l'horitzó i la ment submergida en la claror cegadora de l'univers metafísic.
L'altre poeta és molt jove, quasi un xiquet. No sembla arribat a la trentena. Amb un aire de Jesucrist Superstar. Amb unes ulleres i una pinta intel·lectual de Woody Allen. El vaig conèixer de la mà del meu amic i mestre Jaume Perez Montaner​ en la presentació del seu "La casa buida" premi Vicent Andres Estelles, a Burjassot. Vam sopar en un bar et de la carretera enmig del poble amb amics i amigues, quasi tots poetes entre els quals ho havia el Rubén Luzón​. Acabe de llegir el seu "Sinó". És un xaval que té un domini natural de la llengua. Juga amb ella com els nens, amb un entusiasme inesgotable. Ple de vitalitat nietcheana, denuncia estellesiana i de màgia vinyoliana. És vertaderament un artífex del vers. Però no solament rima, també sap trascendir l'anècdota I cristal·litzar l'instant. És un poeta que amb els anys creixerà amb saviesa i en mesura, que no en rotunditat. De la qual ja no li manca gens. Perquè el seus versos són Espases esmolades, llamps nocturnals, trama urdida i repicada en la solapa de la contraportada d'una antologia de la poesia que a mi m'agrada. Joguinaire, malabarista, arriscada, vitalista, sorprenent. Sempre amb humor ironia o distanciament per ampliar o focalizar perspectiva. Amb els anys i l'experiència humana aquest autor esdevindrà una bèstia literària.

En Josep Tormo, Pepiu, Professor del Josep de Ribera, Xàtiva

La prima modèstia callada i colossal d’en Pepiu

Josep Tormo era un home eixut, estret de pit, corbat ja quan encara no havia complit els quaranta. Amb el cabell arrissat i aclarit que sempre prometia incipient calvície que mai no s’ha acomplert definitivament, llevat de grans entrades laterals. Es regirava els muscles i gargotejava sempre les mans sense saber ben bé on devia posar-les, excepció feta de les butxaques, que semblava més aviat que mai als pantalons no en portava. Buscava per ací i per allà mentre es gratava la barbeta incipient de pèl a borrons. I no passava res si no s’afaitava. Si haguérem fet cas de les ganyotes del seu rostre, entre els ulls deformats i les celles caigudes, ens hauria fet por, però tot al contrari, ell estava disposat a fer de la impossible ganyota un bell somrís i un Bé constant en el tracte.

Ell era Pepiu pels coneguts de Xàtiva, per als companys de l’institut Josep de Ribera i també per als alumnes. Algun professor s’apressava a corregir-nos quan en parlàvem d’ell i ens afegia un Don al davant. “Don Pepiu, diràs...” i això sembla que als ulls dels seus companys el col·locava en l’òrbita prestigiosa del professorat franquista.

Ell era llicenciat de Filosofia i lletres de la Universitat de València i, tot seguit, acabà la carrera de Dret. Durant la dècada dels 50. Nosaltres el coneguérem cap al 1963-64 en l’antic batxillerat. Fou un bon professor de geografia en 2n curs. En 3r s’encarregà de l’assignatura de llatí, i amb ell començàrem a traduir petites frases de Ciceró o Tul.li, Virgili i Ovidi. Preocupat per l’atenció personalitzada, que avui  la nova pedagogia recomana, ell ens prestava suport incondicional i s’ocupava que tots els alumnes reberen l’atenció d’acord amb les necessitats i les capacitats personals. Així s’afanyava sol·lícitament a supervisar els procediments i els textos resultants de tots aquells a qui els calia suport.

“Ratita, ratita” li deia a Carlos Sánchez quan aquest, impossible d’aguantar la gana abans de l’esmorzar de les 10:30,  s’introduïa d’amagat un tros de formatge a la boca i pretenia que ningú se n’adonés del bocí que remenava d’un costat a l’altre de les galtes. Pepiu se l’asseia damunt de l’entaulat al costat de la seua taula, mentre l’anava premiant amb un tros del formatge de l’esmorzar que Carlos portava a cada progrés que feia en la traducció dels clàssics.

Pepiu va ser mestre a l’Institut Josep de Ribera, excepte 2 o 3 anys en què s’obrí una extensió a Canals i ell hi fou enviat de secretari i home de pau per coordinar les noves classes de secundària, fins que va tornar a la seua ciutat, on se l’estimava tant i a la qual fidelment va dedicar més de 40 anys de treball docent, compromès i solidari.

Nascut a Xàtiva en 1934, va viure la guerra protegit en el si familiar fins als 5 anys, i va experimentar l’ús de raó i l’adolescència durant els pitjors anys de la postguerra de l’estraperlo i la fam en la dècada dels 40 al 50 en què va complir el 16 anys. Hem de considerar si va tenir la sort que la seu família disposava de rendes suficients com per enviar un jove a estudiar la carrera de lletres i no els calia per tant el sou que els podia aportar. O més aviat hem de fer cas d’aquells que diuen que Pepiu accedí tard a la carrera, després de treballar durament fins als 20 o 25 anys, en què per unes inquietuds de radio-afeccionat el portaren a la universitat. Els cas sortós, però, és que ens va tocar a nosaltres el seus començaments en la docència i la seua amabilitat i modèstia ens va salvar a molts dels problemes i conflictes habituals amb les autoritats acadèmiques –digueu-li Ferri, Sanchis o Morro- i els seus consells i advertències tenien un caràcter més aviat amical, de col·lega, que no pas de procedència professoral com caldria esperar d’un mestre tan ben format i informat com era.

Quan érem al curs de Pre-universitari el seu guiatge competia en mestria i capacitat amb l’anterior professor de filosofia que acabàvem de tenir en 6é de batxillerat, el professor Ferraz, un expert doctor en filosofia, professor de la facultat de filosofia de València, que vam gaudir i que ens introduí els conceptes bàsics de la matèria, història, escoles, fonaments i epistemologia filosòfica.  Aquell va ser un gran especialista que vam saber admirar, però Pepiu, el nostre don Pepiu, no es quedava gens enrere i amb una senzillesa casolana, humor menestral i paradigmes entenedors ens feia partícips d’aquella història de la filosofia que encara tots sovint recordem dels Presocràtics a Freud, dels escolàstics als nominalistes...

Josep Tormo, Pepiu, era un home de pau, he dit. I no exagere ni gens ni una miqueta. Considerat per les autoritats de l’època com una persona raonable, de tracte afable i reconeguda solvència per la població general de la ciutat, fou nomenat jutge de pau i jutge substitut, per la seua equanimitat i tacte i bon tracte, acceptat incondicionalment per la població de Xàtiva i de la contornada on exercí les tasques cordials de fer les paus en els conflictes entre botiguers, tractants, llauradors, menestrals, magatzemistes, collidors, peons, capatassos, camioners, rendistes, propietaris, exportadors, sastres, comissionistes, taronjaires, agricultors, fusters, llanterners, ultramarinistes, bancaris, viatjants, treballadors de la fàbrica del paper, repartidors, licoristes, sabaters, òptics, dentistes, hostalers, ... La Xàtiva de la nostra adolescència era una ciutat provinciana, de serveis, de comerç, i és clar, també d’agricultura tradicional. I Pepiu la visqué amb particular estima i general reconeixement de la població per la seua modèstia i immillorable disposició al diàleg i l’entesa.

40 anys dedicà a la docència en l’institut Josep de Ribera del 1964 al 2004. Tan li agradava la tasca i el tracte amb l’alumnat que continuà el treball docent fins que complí els 70 anys, quan obligatòriament es va jubilar.

Un altre nostre gran i estimat professor de Ciències naturals, física i química, un senyor valencià militant, amic nostre i de Pepiu, referent  amb ell de la nostra adolescència educativa i compromès amb el nostre poble, Josep Lluís Bausset, amb ocasió de la seua jubilació, en anar a oferir-li un ben guanyat homenatge dels seus alumnes de l’institut de Xàtiva ens recomanà molt encertadament i amb vehemència que, realment a qui havíem d’homenatjar era a Josep Tormo, el professor  de Xàtiva, amic dels alumnes, estimat pels companys i amatent  de tothom. Bausset reconeixia així el deute que la ciutat tenia amb aquell home prim, suau, estret de pit, de commiseració total i modèstia exemplar que fou el nostre professor don Pepiu. Que el reconegut record que ens caldrà professar-li, done a la posteritat els fruits generosos que durant  tants anys repartí calladament entre tots  els seus alumnes  i conciutadans de La Costera. Que els fats l’hagen portat a més clara i alta distinció entre els desposseïts d’artifici i el més subtil complot dels exiliats de les tenebres desbarri desesmat al seu fulgor estel·lar de pols i de pedra silent.

Francesc Collado Soler

Pregonares la llum, Pere Bessó, ed. El Rabosot

La presentació que no va tenir lloc: Pregonares la llum, Pere Bessó

Els llibres del rabosot, edicions Camacuc, La pobla llarga 2014

Amb il·lustracions de: Inmaculada Martínez (Mislata 1975), Verònica Fradkin (Buenos Aires), Núria Corral (sueca 1970), Karina Vagradova (Moscou)Fernando Barrué (València 1965), Maria Payà (Ibi 1965), Rosa Deltoro (València 1979), Verònica Deltoro (Barcelona 1975), Carme Ibarra València), Angel Diana ( Almoacid de Zurita 1963), Josep Lluís Olleta, Antoni Laveda (València 1951), Joan Escrivà (València 1977), Sheila Ramos (Borriana), Mari Carme Poveda (València 1975), Erik Lu (Kaohsiung – Taiwan)

A hores d’ara, amb més de 15 publicacions de poemes en català, i més de 1000 poemes d’uns 300 poetes traduïts; i després de 45 anys en la palestra literària en tertúlies, revistes, premis i projectes diversos... no podem dir que la poesia de Pere Bessó no és coneguda.

El món editorial, els lectors de poesia, les diverses associacions d’escriptors, les tertúlies la rònega crítica literària valenciana, en definitiva, el petit univers literari i cultural valencià coneix el manegador de tertúlies, l’autor de poemes i el darrer traductor de poetes romanesos Pere Bessó.

Ara bé el poeta Pere Bessó no és popular. A pesar de la quantitat d’obra publicada Pere Bessó no arriba als lectors, vull dir a la petita i insignificant majoria de lectors de poesia en valencià.

No arriba o no és conegut o no és popular perquè la seua poesia no es deixa atrapar fàcilment. La seua poesia no és fàcil d’assimilar. Ja ho he dit en alguna altra ocasió: la poesia de Pere Bessó és exigent, multi referencial, auto contemplativa, meta literària i de les primeres poesies valencianes globalitzades abans fins i tot d’arribar la globalització.

Tot allò sumat a l’abundosa disbauxa metafòrica exhibida, més la dura i austera sintaxi i la preferència per un lèxic valencià de base hispano-romànic, sovint enfrontat radicalment a l’estàndard mediàtic... fan que la seua poesia no arribe als lectors tan fluidament com la popularitat del personatge  permetria demanar en aquest cercle més aviat tancat i auto reproductor.

Ara bé no obstant això podem dir que, si hi ha en l’obra de Pere Bessó un intent d’acostament al lector, un exercici d’elaborar  l’expressió i  “condicionar-la” a la recerca d’una intercomprensió major i més desinhibida, aquests condicionaments el trobem en aquesta obra: Pregonares la llum (2014).

En aquesta publicació hi ha una voluntat explícita d'arribar a més i més diversitat de públic lector. La publicació busca en primer lloc la complicitat del amants del vi. “Els llibres del rabosot”, es crea explícitament per esbombar conjuntament una col·lecció de poesia  amb un celler i un vi “el rabosot” patrocinats per Voro Suay que és qui ha patrocinat des del seu celler a la Valleta d’Agres, aquest invent literari-enològic, i qui ha invertit el temps i els diners en la publicació d’aquesta obra. En aquest primer llibre conten amb el suport d’una editorial que, si més no, vol ser popular i en certa mida ho ha segut entre un sector important de lectors en valencià: Edicions Camacuc. A més en el llibre es convida 6 il·lustradors i 10 il·lustradores perquè expliquen amb imatges la poesia de Pere Bessó. Amb la qual cosa hem de concloure que en “Pregonares la llum” l’espai de la il·lustració guanya la partida a l’espai de la lletra impresa, si més no en color, grandària i força expressiva. Cal dir que il·lustradores i il·lustradors han fet un treball de primer ordre, no gens de farciment complementari a la poesia de Bessó, sinó un treball d’una exigència expressiva i d’un nivell que competix alegrement i sovint amb avantatge amb la poesia de Pregonares la llum.

El mateix Pere Bessó ha triat uns poemes breus, preferentment de referents basats en l’experiència interpersonal, anecdòtica i social. Amb títols temàtics i al·legòrics que en faciliten la contextualització. Bessó ha prescindit de gran quantitat de referents meta literaris , a penes 5 citacions: Bergson (la realitat interior en el seu fluir a traves del temps. El nostre jo que dura), Rilke(oh nit sense objectes!), Petria (hi ha en  el seu últim viatge memòria, nena), Temizyürek (res no esperen els morts en aquell lloc), Eminescu (La poesia és la rosa que creix a la copa d'or). El jo, el fluir del temps, La nit, la memòria, la dona, la mort la poesia i la bellesa... elements centrals en la poesia de Pere Bessó i també en qualsevol poesia. Cal fer esment de les 10 danses dedicades a la poeta i activista feminista turca Ayten Mutlu, a la qual en Pere ha dedicat 10 dels seus poemes.

Ens trobem per tant davant del llibre de poemes de Pere Bessó que més i millor es deixa atrapar pel lector, i fins i tot així encara no és un llibre fàcil. I sinó us faré només dos  exemples:

Preguntes més que retòriques : “De què em serviria la veu que m’acomiada en silenci?”

I una massa dura sintaxi: “Mastega el peu del record ensaliva’l de vori/ taca àpex malva unfla pòmuls globus fins la/ pedra desdiu deslluïment de cabells engomats/ llaüt de pits soscava borrissol de les ombres”

Ara bé, ja ho sabíem i ja ho hem repetit en altres ocasions... salvat això i endinsats plenament en la poesia de Pere Bessó, el lector de poesia, l’estudiós de la literatura, la persona que mira més enllà i transita per les diverses literatures d’ara i de sempre, la literatura clàssica, el "locus amoenus", els mites grecs, els bestiaris medievals, les madones renaixentistes, els sirventesos trobadorescos, les raons de trobar, la bellesa neoclàssica, la barroeria i deformitat barroca, el rocambolesc neoclassicisme de "Tisbe i de Cupido", les borratxeres inmisericordes de la "beat generation", les al·lucinacions romàntiques del Nerval, les correspondències somníferes dels Swendenborg, el misticisme sufí, la contemplació teresiana, la irreverència rockera, etc...

El lector curiós i interessat en la literatura universal comparada i/o globalitzada, aquest lector sí que frueix el veritable gaudi de la complicitat compartida en la visió deliqüescent en la crítica circumstancial o el retret esporàdic en aquest o aquell altre vers d’aquell cantant, pintor o poeta...

Pere Bessó convida amb la seua poesia a viatjar per les distintes cultures més aviat occidentals i a comentar aquella o aquesta manera de situar-se davant la vida, comparant els moments, les perspectives, els punt de vista i fins i tot les necessitats o les modes o les prohibicions d’aquesta o d’aquella altra  època.

NO esperem de Pere Bessó una poesia immediata, pròxima imminent. Pere Bessó ens portarà sempre a fer una volta, el tomb la passejada la mediatesa serà més o menys llarga però caldrà fer el viatge per replegar-ne el fruit per acceptar el repte per sentir-se companys i col·lega i corresponent en la idea o en la forma o en el punt de vista o en definitiva en la paraula.

A això ens convida la poesia de Bessó : no solament a fer la nostra mirada però també a contrastar-la a comparar-la a discutir-ne els punts de vista, la moda, la variança...

Poesia  a la recerca de la deliqüescència  en la serenor desassossegada de la literatura.

Francesc Collado, Foios 28 Gener de 2015

català paraula tabú

L’esquerra valenciana no ha rebutjat les falles i la cultura popular. Ha rebutjat sí la burrera, la "religiositat" i l'incivisme faller. I ha menyspreat la incultura popular.

Ha participat en molts projectes fallers, publicacions, llibrets, teatres i altres. També s’ha ficat en la cultura popular: cançó, dansa, festes i gastronomia. Què seria la música sense la cançó (Al tall, P Muñoz, El sifoner, Carraixet, Botifarra...) Les danses sense Alimara, la llengua sense les escoles i els instituts...?

L’esquerra ha dimitit només de la religió. Tot i així una bona part de l’església, per no dir els únics del nacionalisme que defensa la llengua valenciana, encara hi són lluitant contra la castellanització de les autoritats eclesiàstiques amb el silenci obnubilat de la beateria generalitzada.

És clar que l’esquerra tirava més cap a la cultura general i l’alta cultura: pintura, escultura, teatre, música, literatura... Però també n’hi ha una part de la dreta civilitzada que feia alta cultura i la fa encara... Solament que encara és més minsa que l’esquerra. L’esquerra nacionalista són quatre gats... però la dreta és quasi tota regionalista. Els nacionalistes de dreta (que en són ben pocs) acaben avorrits o en les opcions civilitzades de l’esquerra...

Ara bé, si per ajuntar uns milers de neo-regionalistes indecisos, se’m demana que esborre la paraula català del meu diccionari. Si he de negar la pertinença dels valencianoparlants a una comunitat que inclou, Catalunya, les Illes, la franja, etc. Si he d’anar amagant la portada dels diccionaris de consulta que solc emprar: “català valencià balear”, “Diccionari de l’enciclopèdia catalana” “Diccionari valencià Bromera” “diccionari de l’IEC” ·”Diccionari de la rima Ferrer Pastor” “diccionari Enciclopèdic de Coromines” “anglés-català” “francès-català” “Castellà-català, ·etc. Si se’m demana que visca en una galàxia valenciana, amb orelleres, absent de qualsevol altra manifestació feta en la llengua que faig servir tots els dies... Com un espanyol sense Amèrica, un nord-americà sense el Regne Unit i Austràlia o Sud-Àfrica, un canadenc sense França, etc...

Ni per tot l’or del món. I si no... pregunteu aquella gent que us dic si estan disposats a tals sacrificis en nom de la tradició, de la cultura popular o de la bíblia en pasta!

* Comentaris a certes afirmacions que sempre s'han fet des de diferents sectors, sobretot de la denominada tercera via... Quan afirmen que la culpa del problema nacional valencià, de la batalla de València, de la contestació del sector blaver, del regionalisme faller i de l'abandó de la cultura popular... és culpa de l'esquerra nacionalista valenciana, eixa que diu que parla català, la intel.lectualitat universitària catalanista i tota l'esquerra que hi combrega.

Per mi la cosa és bastant difusa i plena de Quid pro quod:

a) Uns són però no saben, b) altres són però no volen, c) altres són, saben i volen, d) un altres no són i no saben ni volen, i e) altres no són, però saben i no volen, i f) els menys no són però saben i volen.

catalanisme

A molts catalans els interessa Catalunya, però no hi creuen. Els passa exactament el contrari que amb la religió i l’altra vida: hi creuen, però no els interessa.

Josep Pla (Palafrugell 1897-Llofriu 1981)

La qual cosa vol dir que el que interessa als catalans és el que hi ha. I el que vindrà, de moment no els interessa, i de creure-hi, hi esperen més del futur els altres que ells mateixos...
Conclusió: els catalans vivien en el seu present més absolut. Ara el present sembla que està canviant... No us sembla?

Francesc Collado, Foios 13 març 2015

vistes de prop...

“Al vespre, trobo el senyor Balaguer prenent la fresca a la terrassa del cafè Pallot, en mànigues de camisa.

-No has tornat més al jutjat... –em diu rient-. És que no t’agrada veure funcionar l’administració de justícia...

-Sí senyor. M’agrada molt; però, francament, trobo que la justícia, vista de prop, perd una mica. En canvi, vista de lluny...

-Ja ho entenc! Tu ets un refinat i tot ho vols bonic...

-Senyor Balaguer, no em prengui per un infeliç...

-Mira! Si et vols mantenir tan enlaire i no baixes una mica de l’escambell, tindràs molts disgustos en la vida. La justícia, vista de prop, és com gairebé totes les coses vistes de prop: és com les dones, com els homes, com el menjar, com aquesta calor horrible que fa, com aquest cafè que acaben de servir-me. La justícia, vista de prop, com gairebé totes les coses vistes de prop, és una m...”

El quadern gris, Josep Pla, Ed. Destino, pàg. 137

És de veres. Les coses vistes de prop perden l’aura, l’hàlit, la idiosincràsia... i s’esdevenen una mica més terrenals, casolanes, ordinàries. De lluny o de dalt estant, el gra de la fotografia es veu fi i distintiu. Quan t’hi acostes, el gra es fa gruixut, vulgar i mediocre. Totes o gairebé totes les coses perden la bellesa i l’encant com més ens hi acostem i les fem nostres...

I potser passi el contrari, quan les coses se’n van i les perdem... És llavors quan recuperen el valor, la bellesa, la distinció, la consideració als ulls d’aquell qui les perd de vista.

Francesc Collado, Foios, 10-3-15

borratxera i vanitat

“En la conversa, aquest estat (borratxera) us dóna una facilitat de rèplica i d’observació aguda i brillant. L’alcohol excita els reflexos mentals del cinisme. Noteu que la gent us escolta, que de vegades riu, que us segueix amb els ulls. Per a la vanitat humana, per a la pròpia vanitat, no hi ha res tan estupefaent ni tan satisfactori com sentir-se escoltat, com tenir un públic aparentment o realment atent.

[...]

6 de juny. – L’alcohol: En una “Instantània” de Josep Ferrer trobo aquest curiós paràgraf: {L'embriaguesa per alcohol fa tornar esplèndids els avariciosos, dóna enginy als ignorants, converteix els egoistes en generosos; fa dilapidadors els baixos de sostre, bons els dolents. [...]

Ben mirat, potser només hi ha una altra força capaç de produir els mateixos efectes que Ferrer atribueix a la intoxicació alcohòlica: és l’exercici de la vanitat personal.”

El quadern gris, Josep Pla, Ed Destino, pàgs. 103-105

La borratxera -l'embriaguesa per alcohol- activa la ment, augmenta els reflexos mentals, ens fa generosos i millors; i alhora esponja i satisfà la vanitat personal, que és, a més, l’única que pot causar els mateixos efectes beneficiosos que aquella...

Diríem que la borratxera, a més de ser causa eficient de la vanitat, és també causa material i suficient.

Si ens cal una dosi d’autoestima, podem fer-se’n una o dues, de copes d’alcohol. És això el que buscaven, potser, per exemple, els pistolers en acostar-se al taulell del “Saloon”?

Francesc Collado, Foios, 9-3-15

els pobres porten viseres

Els pobres porten viseres

“A més, la tia és pobra, i els pobres no poden tenir pas la dispersió mental dels rics: els pobres, com els cavalls, porten viseres.”

El quadern gris, Josep Pla, ed. Destino, pàg. 96

-Estic d’acord, en el sentit més bàsic, primari i primordial. Amb l’escalforeta, però, a la panxa i temps per davant... seria potser tota una altra cosa.

Francesc Collado, Foios 5-3-15

pobresa i sensualitat

Pobresa i sensualitat

La pobresa és incompatible amb una forma qualsevol de sensualitat. […] La diferencia més visible entre Adam i Eva d’abans d’haver menjat la poma i Adam i Eva posterior a la poma és potser aquesta: abans, aquesta família no tingué preocupacions i així la parella pogué portar una vida fàcil, còmoda, generosa i regalada; després, les preocupacions esdevingueren obsessives i tot, notòriament, s’escurçà… És en aquest sentit, em sembla, que el pecat original té, des del punt de vista humà, la màxima profunditat.”

El quadern gris, Josep Pla, ed. Destino, ag. 92

-La vida abans de la poma era animal/vegetal (angelical, diria jo), mancat d’humanisme, i de sensualitat. Després de la poma i del pecat, les preocupacions s’esdevenen, i amb això hi ha la consciencia, i el punt de vista humà es fa profund, necessari. És ara quan comença la sensualitat, quan abans només hi havia instint… Per tant, i contra el pensament filo aristocràtic de Pla, he de concloure que: precisament la pobresa i la consciencia de necessitat de mitjans… crea la sensualitat i altres experiències conscients de la humanitat. Així doncs, la pobresa, entesa com a consciencia de necessitat, és indispensable per qualsevol forma de sensualitat.

Francesc Collado, Foios 5-3-15

les dones

"Els pròdigs -diu*- no tenen pas la llibertat de deixar de gastar diners; els avariciosos no en tenen pas de gastar-ne. Amb les dones, amb la generositat de les dones per a l'amor, s'esdevé aproximadament igual. N'hi ha un tant per cent precís, estadístic, cada any, de generoses; les altres són inassolibles, intocables. Respecte d'aquestes, totes les aparences enganyen.

El quadern gris, Josep Pla, ed. destino, pag. 91

- De dones, n'hi ha les que podem tenir i les que es mostren aparentment intocables... conclusió bastant masclista: Les dones són per a l'home. Una part, clarament sí; i una altra, aparentment no.

* el seu amic Frigola "Es presenta com un fatalista acabat" Josep Pla és conscient de l'abast de la pensada i s'amaga prudentment sota la veu de Frigola.

 Francesc Collado, Foios 4-3-15

admiració per Joseph Joubert

{“La direcció del nostre esperit és més important que el seu progrés”. “Estimo més el que fa esdevenir el vici amable que el que degrada la virtut”, etc. Aquests són pensaments de monsieur Joseph Joubert. Són magnífics.}

El quadern gris, Josep Pla, ed. destino, pag. 87

- Evidentment, Pla admirava Joubert. I amb raons.

Francesc Collado, Foios 4-3-15

manca de temps

"En realitat no hi ha temps per a res: ni per a elogiar seriosament res, ni per a blasmar seriosament res. Quan us disposeu a fer-ho amb plena bona voluntat, amb paciència, sistemàticament, sempre hi ha un senyor o una senyora que s'interposa i us demana quina hora és"

El Quadern gris, Josep Pla, ed. Destino, pag. 86

- És igual si sou entretingut, divertit, seriós o crític. És igual si ho feu de cor, a contracor, amb malícia o amb esperit de revenja. Tot comentari, postil.la, explanació, paràfrasi o interpretació que feu, mai no podreu deixar-la per acabada.

El destí de tota interpretació és sempre restar en la més absoluta interposició.

Francesc Collado, Foios 4-3-15