“Al vespre, trobo el senyor Balaguer prenent
la fresca a la terrassa del cafè Pallot, en mànigues de camisa.
-No has tornat més al jutjat... –em diu
rient-. És que no t’agrada veure funcionar l’administració de justícia...
-Sí senyor. M’agrada molt; però, francament,
trobo que la justícia, vista de prop, perd una mica. En canvi, vista de
lluny...
-Ja ho entenc! Tu ets un refinat i tot ho
vols bonic...
-Senyor Balaguer, no em prengui per un
infeliç...
-Mira! Si et vols mantenir tan enlaire i no
baixes una mica de l’escambell, tindràs molts disgustos en la vida. La justícia,
vista de prop, és com gairebé totes les coses vistes de prop: és com les dones,
com els homes, com el menjar, com aquesta calor horrible que fa, com aquest
cafè que acaben de servir-me. La justícia, vista de prop, com gairebé totes les
coses vistes de prop, és una m...”
El quadern gris, Josep Pla, Ed. Destino, pàg.
137
És de veres. Les coses vistes de prop perden
l’aura, l’hàlit, la idiosincràsia... i s’esdevenen una mica més terrenals, casolanes,
ordinàries. De lluny o de dalt estant, el gra de la fotografia es veu fi i
distintiu. Quan t’hi acostes, el gra es fa gruixut, vulgar i mediocre. Totes o
gairebé totes les coses perden la bellesa i l’encant com més ens hi acostem i
les fem nostres...
I potser passi el contrari, quan les coses se’n
van i les perdem... És llavors quan recuperen el valor, la bellesa, la distinció,
la consideració als ulls d’aquell qui les perd de vista.
Francesc
Collado, Foios, 10-3-15
