Versos Oceànics de Francesc Mompó

 

Versos oceànics,  Bromera poesia, premi Maria Beneyto, 37 ciutat de València

(Presentació feta a València Fan Set, Centre Octubre, a l'octubre 2020)

És evident que Mompó és un autor productiu o almenys que es mou bastant en el mon de la literatura i en particular de la poesia -pel què ens pertoca- fent provatures, canvis i recerques variades. El primer poemari plaquet de Mompó Viàtic Marí (La forest d’Arana, València 1992) va ser premi La forest d’Arana allà a l’any olímpic de 1992. D’aquella primera aproximació viàtica, on apareixia el poeta com un Ulisses cercant pels viaranys del mot, Un tanka que anunciava la Segona aproximació viàtica i altres aventures d’eròtica marina, passant per Atlàntic 2015, fins als versos oceànics, de 2020, ha plogut molt poèticament i políticament parlant d’aquest home de secà tan atret, almenys en els títols dels poemaris, per la mitologia marina...

Com, quan i perquè escriu Mompó els seus poemes i narracions..? Ell mateix ho conta a la presentació De la fusta a l’aigua,  l’octubre del 2010: “jo he escrit sempre, des que recorde que em trobava amb un bolígraf a la mà, inventant-me històries, jugant amb les paraules, m’agradaria definir-me com un escriptor sense adjectius, narrativa, novel.la, contes, poesia, no vull encasellar-me. Quan agafe un projecte em capfique les 24 hores del dia a treballar-lo fins que trobe que allò està acabat, i ho deixe en guaret un temps, temps que aprofite per llegir obra d’altres...” El reporter, en aquella ocasió,  va dir d’ell que “es declara autor de prosa, encara que els seus orígens literaris se situen en el món de la poesia. Precisament el seu retorn als orígens ha sigut beneït pel jurat de la 14a edició del Certamen de Poesia Josep María Ribelles a Puçol. D’aquest poemari diu Mompó mateix que ”Està seqüenciat com els fotogrames d’una pel·lícula, des que l’amant és a la porta de l’habitació a la nit fins que a l’endemà es dutxa i se’n va” “ el repte és que cada poema mantinga la seua independència, que siga autònom  però alhora siga una baula de la cadena que conta la història que és el poemari.” “que tinga el repte de no defugir ni els moments més morbosos fins i tot de l’acte sexual”

Un temps després va inventar-se un altre poemari: unes petites Capsuletes líriques que conformen 55 maneres de mirar València (Germania, 2012), les notes de Sènior i el Cor Brutal tornen al cap i prenen volada, com en la cançó “València eres una puta”. Diu El periodista Hèctor Serra d’aquest poemari que són vinyetes divergents: de la València esplendorosa, bucòlica, descarnada, espectral, tenebrosa i fronterera.  Les Valències: també la del feixisme (“Hi ha també la ciutat permesa / de sola metàl·lica i creu gamada, / carrers de por / sota l’agraïda mirada de l’autoritat”) i la de la cultura (“Metro, Octubre, paraula, / cervesa, terrat i campanes, / poesia, congregació i fotos, / ascensor, places i papallones, / passeig, amistat... i bars.

Li va resseguir la pista tot de seguida un poemari d’Haikus, aquestes capsetes d’essència de bellesa i filosofia o coneixement que inventaren els japonesos de fa molts segles. Un centenar d’haikus on es desplega un recital d’erotisme i reflexió. En Suc de Magrana (Germania 2014) es dedica a esprémer la magrana, el llenguatge de l’haiku i de la creació poètica. Mompó li agrada esprémer les idees i els temes. I li agrada també treballar per reptes, des de quasi el no res, o només a partir d’una anècdota o curiositat que el fa reflexionar. A penes, Començar a escriure poesia. Pensar la ciutat de València. Conèixer la poesia japonesa, el tanka i l’haiku.

Però també revisar el nostre inconscient col·lectiu sobre els insectes, respecte d’aquestes bestioles algunes tan monstruoses de vegades i d’altres que veiem i somiem com si fossen meravelloses fades o esperits inquiets.  Els insectes i com els fixem en el nostre inconscient col·lectiu. En el quadern de poesia  Insectostomia (el petit editor, 2016) s’estiregassa l’haiku amb diversitat de variants com ara el Kiru: moviment descriptivo-narratiu en què comença l’haiku i el Kireji: el trencament salt i volada que es condensa en l’últim vers. Com comenta Àngels Moreno en l’epíleg del llibre. Un quadern, almenys curiós, de cridanera temàtica i bella confecció amb il·lustracions de Manola Reig.

Una altra raresa o almenys curiositat són els 149 garfits, sentències, epigrames, pensaments, reflexions, aforismes, màximes i els comentaris corresponents i perífrasis o para-discursos que en responen una setantena d’altres poetes, intel·lectuals i artistes diversos amics de Mompó, 149 RES POETIQUES i les seues corresponents rèpliques, replegades en De res poètica  i publicats per el petit editor, el 2018.

En l’entremig d’aquests poemaris on explota el tanka, l’haiku amb les seues variants, o els gèneres clàssics breus de la prosa filosòfica-didàctica-jurídica i d’altres epigrames, se’ns havia colat el poemari Atlàntic (Voliana 2015) Poemes llargs, narratius i poemes en prosa, per tal de Contrastar els clàssics i maldits de la lírica occidental Baudelaire i Lautremont amb la generació beat del Kerouac i la Patti Smith... Per què ara A Patti Smith, Jack Kerouac, Baudelaire i Lautremont respon el nostre autor: “perquè en aquest moment em sent un adult poèticament parlant, preparat per a produir la meua pròpia obra” Respon Mompó.

Com fan i refan els poetes l’obra d’un poeta...? Com i què li diu un artista poeta a un altre poeta...? “JO em sent poeta, jo no soc un narrador.” “de ser poeta es naix, no s’aprèn... tu pot, tu vas aprenent com és la tècnica, l’artifici s’aprèn, però el poeta l’artista en general, no es fa, s’ha de nàixer perquè per molt que tu aprengues un artifici i pugues fer una cosa correcta, però sempre serà un cosa sense ànima, l’ànima, l’anima és el plus que li posa l’artista” “ I jo sempre m’he vist així, un artista... i això m’ha dut a la necessitat de crear un llenguatge d’una dimensió lingüística distinta i això la que millor m’ho donava era la poesia”

“La poesia és contenció lingüística i la narració és un deixar anar la mà sobre el paper, la prosa en expansió...” “La poesia et planta cara, t’agafa de l’orella i et diu anem a parlar-ne, això no està clar... et cal intensitat i formalitat... jo no soc com la prosa... La mirada del poeta és molt diferent a la del narrador.”

el poeta Mompó escriu “no perquè tinga una necessitat d’expressar-me sinó que per a mi és un retroaliment, una manera d’analitzar el meu món, les meues misèries... Jo ho faig des d’un egoisme. Jo no vull transmetre res a la societat, ja prou faena tenim els humans, cadascú, d’apanyar-se. És egoista per a mi, jo vull entendre’m a mi, i vull entendre el món, per a mi. I si això no em fa vibrar no em fa emocionar... no m’interessa”

Continuo amb el discurs de Mompó i us en presento Pensaments respecte de Llegint Celan, Perifèric poesia 2019, premi Benvingut Oliver de Poesia... Encara que puga semblar paradoxal, el fonament de l’escriptura és la lectura, com ho palesa Llegint Celan. Si el poeta de l’Holocaust ha estat considerat hermètic i de lectura abstrusa, el seu lector ha d’esdevenir hermeneuta: estudiós investigador. Assumit el repte, la comprensió del poeta judeo-alemany ha de ser al seu torn treball, textualitat, escriptura, poesia. El rigor, la passió i el mètode amb què Francesc Mompó ha teixit la seua lectura de Paul Celan estarà una fita indefugible per orientar-nos en el territori de la poesia catalana. Diu Mompó que tenia un deute amb Celan.” fa anys no entenia res d’ell...” Lectura, estudi i relectura el portà a fer Poemes ad-hoc, després de començar entendre a Celan. Trencar una lexia, com feia Celan amb l’alemany per tornar-la a fer en una llengua altra. Un poeta com Celan que escriu en alemany, la llengua del poder que li destrossa la vida i el persegueix com a jueu.” Havia de trencar moltes coses...

https://acpv.cat/2020/04/02/francesc-mompo-recita-llegint-celan/

Els Temes de la poesia Momponiana: record, erotisme, sobre la paraula, el llenguatge, els límits del sentit i del significat, alguna sentencia, un aforisme, un consell, la política el poder, un situar-se al món concret me’l fa Activista cultural i el porta des de l’Olleria a Colòmbia” Del col·lectiu l’Olla, junt al poeta Ramon Guillem, a les Jornades Gastronòmica-literàries, a Escriptors al Terrat de l’Octubre, amb l’AELC, a autors a les aules de l’AVL i FULL. Participa en tot de mogudes que se li posen a l’abast: a la Forest d’Arana, Sembrant poesia amb Manel Marí, ràdio: Bressol de lletraferits, Musicant-li poemes els cantautors: Artur Álvarez, Andreu Valor, Pau Alabajos...

El poeta i escriptor Francesc Mompó i Valls participarà el 18 d'agost en un homenatge internacional al poeta Federico García Lorca a la Universitat del Cauca (Colòmbia). L'autor participarà amb poemes del llibre Versos oceànics (Ed. Bromera. Juliol de 2020. Premi ciutat de València). Des de Bahía Blanca, Argentina, es realitzarà en l’àmbit internacional l’Homenatge al poeta Federico García Lorca, en la setmana del 17 al 23 d’agost, en commemoració del seu assassinat, activitat que s’ha denominat 'Semana de la insurgencia cultural'. (El diario.es) El Grupo de Investigación Otras lectures, adscrit al Departament d’Español y Literatura de la Universitat del Cauca (Colòmbia), s’uneix a aquesta commemoració (i va convidar el nostre poeta a participar-hi on line).

Són els referents per a Mompó en aquesta etapa, almenys en Versos Oceànics... Marlene Zertuche 1983 Mèxic. Editora, gestora cultural i poeta, feminista militant de la renovació poètica en Jalisco. André Cruchaga1957 Salvadoreny, professor i poeta prolífic traduït a bastament per Pere Bessó i conegut almenys en 6 o 7 llengües. Sofia Rodríguez, Bucaramanga Colòmbia 1976, educadora popular, activista pels Drets Humans, pels refugiats i desplaçats indigenista i feminista radical. O Maria Centeno. Que junt amb els fars ja tradicionals de Mompó, que són Bonnefoy, Lautremont i Beaudelaire, Il·luminen Versos Oceànics (Bromera 2020)

Del Localisme humanista, el feminisme d’indagació, la sinestèsia i l’hermetisme polisensualista de Zertuche i Cruchaga al taller radical revolucionari, el dolorisme la revelació i la catarsi de la falsa impostació i l’estereotip de l’infern i la contaminació, la cruesa underground la imatge inaudita i l’anti-convencionalisme, la regeneració productiva de l’erosió cultural de Sofia Rodríguez i el lirisme sensualista o classicisme super-realista de Marina Centeno, per dir-ne algun exemple, passem com si res no hagués estat dit ni assenyalat, al naturisme minimalista de Bonnefoy, al bestialisme glaçat de les mirades de Lautremont o al canibalisme sensual i al bestialisme esteticista de Baudelaire. Aquests són els referents amb que m’acare als Versos oceànics. 46 poemes com diu Mompó que diu Zertuche “así, sin puntos ni comas, solo poesia”

Així d’existencialista n’és al començament... navegant l’obscuritat i recomptant la buidor de l’ésser. El somni cerca els dictats dels dits, la saviesa de l’acròbata de la paraula, converteix el simbolisme eròtico-ritual dels mots en l’Hagiografia de la saviesa. Però la roentor de la paraula s’ha de calmar amb l’aigua que és alhora corrent de fúria i sintaxi, de vegades. La creació poètica tanmateix transita el poemari per complet. La creació és mescla, és prova i és contradicció. La poesia són signes en la neu, com ara la il·lusió estén l’anima i l’ebriesa desborda el riu de la vida i la frontera de les hores llunyanes.

La incertesa i el dubte són la sang i l’abecedari del poeta. (p26) Mots, adjectius, consonants mai pronunciats. Llavis, la pell, ulls, dits, mans irrompen en les tenebres del presoner al·lucinat d’absenta en terres oceàniques. I entre l’òscul i l’espasa, llimant rebaves, s’esvaeixen les tenebres, per trobar que “tienes los colores bonitos”, malgrat les cicatrius. I en el reixiu d’aquestes valls oceàniques el silenci esdevé fosforescent i el cel líquid, convertint  aquella melodia morta en versos, com una màgia, un somni, una correspondència o un conjur. I així va construint el que diu l’alfabet de la paraula líquida amb la força suïcida de l’atracció de l’abisme, l’absenta, el miratge i la cicatriu lumínica. La sintaxi d’aquest poemari ens desespera... perquè no la identifiquem perquè no la trobem enlloc. I la dissimilitud dels termes metafòrics, sovint oxímorons, ens desconcerten: “esguard de cendra, ploma de flama, flames d’aigua, sàvia nuesa, abecedari fermentat, vidre veloç, onatge del somni, Mar de terra, diccionari de panteres, àguila gramatical, flama fosca” Ara bé, que els udols de navalla i talls de gossos esmolen una nit llarga... ja hi va bé. Adés però al poeta també li costa un xic que els dits s’agarren a les paraules en una batalla aliena i que obeeixen el dictat dels vells arbres, si només és fulgència d’una tinta esclava etc., però escriu, així i tot, escriu sabent que no sap (p54). El poeta s’entesta paradoxalment a auto-contra-versionar-se... “en les nits que són dies” amb una metafísica que vol explicar com i de quina manera és l’ésser que no és..: acudeixen/ els morts insepults/ cercant naia amb flors/ flors seques acabades de collir/ com els besos a l’aire perduts/ que ornen el nínxol amarg/ d’allò que mai/ no s’esdevingué.

Temes com ara El pas del temps, la recerca tel·lúrica del mot, es repeteixen intensament de maneres diverses com una pell d’orquídia, un gra de raïm o un trull curull de promeses, sempre, però Mompó (la seua veu poètica) troba l’hora del lleure, l’esperit de l’alcohol, la mediterraneïtat que ve determinat per la invocació del gest, l’ofrena de l’esguard i la submissió de la carn en una dieta de cultura clàssica mediterrània. De Riba a Pasolini, i d’Espriu a Estellés. (p58). El camí de la inspiració envers l'Ítaca desitjada en un sol blanquíssim, tot reconstruint el paisatge interior, no sempre té bitllet assegurat i potser no s’assolirà el poema. Puntada a puntada, com teixint randes, (a beus versos de foc i gel) arriba la flama, l’alè dels déus, però ni encara així s’està segur que la llengua puga abastar el poema. De vegades l’obstacle seran Les fulles seques a l’entrada dels ulls que no porten enlloc.

Altres versos el poeta és pessimista, a El replec de l’última línia, perquè malgrat la reconstrucció, el viatge, els rius perforant la fosca, poder llegir-se i saber-se... es pregunta a qui interessa la poesia amb aquesta metàfora : en quina catedral casen ombres? I és que si la poesia són ombres, a qui pot interessar? El poeta sovint no viu el present, i quan es mira les mans i refà mentalment l’hivern dels ulls, el badall que s’engul el temps, s’oblida el destí, es perden somnis i els paradisos (cascall del destí), els mots canten la derrota i fan caure el poeta en un escepticisme molt pessimista. O viceversa.

Ara bé, de seguida al següent poema, l’optimisme assalta el poeta, “el tel de fosca fou esgarrat per les ungles dels llargs carrers de les hores mortes (el tedi com inspiració), la llum negà la estança, el coneixement s’escampà, esclataren els pinyols dels substantius... la llum vencé les tenebres d’un blanc encegador esperant la tinta sagrada del llibre de la saviesa” I la creació és possible. I embriagat del desig, la mirada, el sabor, l’excitació, el tacte dels dits, la representació, a “beuràs el vi de la seua faldilla” es promet una veritable cacera de les daines ferides. La pedra en el desert descobreix la humitat antiga als ulls del poeta i li mostra petjades de totes les civilitzacions dels caravanserrall oblidades. I la paraula del poeta esdevé corall fòssil, paleta de plom, vidres cantelluts en el manglar de versos.

L’optimisme recuperat, el porta a fer cantar la natura una oda a Nerval, on els somnis esdevenen somnis i el temps s’escriu a si mateix. Optimisme que dura poc, trencat sobtadament en un cos sense ànima, escepticisme en la creació de la paraula, únicament salvat per una mínima esperança d’obtenir l’esquifida bellesa presentada com “coloms ametista amb boletes de corall als ulls” I per això mateix el poeta s’encoratja a si mateix i s’anima a buscar la paraula, la paraula que sap per a fer-la seua. I salpa en un vaixell de paper, sabent la precarietat dels mitjans amb que compta, transita el món total com un bassal de cromos. I “camina el poeta, per designi, entre espines seques i apocalíptiques trompetes, com en la fira mentida pels profetes, mastegant el misteri, camina el poeta” Espera i navega entre llibres, assegut als peus de l’arbre líquid, en l’harmonia de la crisàlide, desxifrant els designis. Insomni, músiques i bolígraf... I la paranoia del somni, convertint-ho tot fent-ho tan real que el poeta no pot defugir a fer-lo poema, El llibre de la llum, tauró solitari entre lluminoses lletres. O senzillament, Una metamorfosi.

Francesc Collado Soler-Belda, Foios 16-10-2020