L'ULL DEL TROBADOR

L’amor entra pels ulls, un tòpic trobadoresc

La meua filla Aina 1r batxillerat, em demana que li explique el tòpic trobadoresc que diu que l’amor entra pels ulls. Sembla tan evident que, de tan evident, no se’ns escapa el sentit vertader.

Que l’amor entra pels ulls, sembla prou clar, a simple vista. Com en tantes altres coses, la vista és el primer sentit d’albirar l’objecte atractiu. Els ulls són els primers a descobrir la bellesa que captiva la resta de la persona...  L’amant,  aquesta persona que es rendirà als peus de midons, com un vassall als peus del senyor, de qui n’espera obtenir tot l’honor, tot el bé, tota la correspondència al seu vassallatge, la seua servitud. Però no tirem endavant amb altres tòpics de l’amor cortès. Aina vol que li explique només allò que diu que l’amor entra pels ulls. I res més.

Però la reflexió ens porta, de seguida, a un parell de consideracions. Que el trobador vol veure l’amada i que aquesta es deixa veure, es mostra. Ensenya les seues virtuts, la seua bellesa, el seu encant.

La poesia trobadoresca, amb la mirada, si bé no equipara la dona del tot a l’home... sí que els acosta ambdós i els fa una mica més iguals. La dama per al trobador és, vol que siga, una igual, es troba a la seua alçada, al seu nivell social i cultural. Ara, mira i veu una madona, la dona virginal, midons dels trobadors occitans i catalans.... Adés, mira i veu un àngel, la dona "angelicata" dels poetes italians, stilnovisti com ara  Guido Guinizelli, Cavalcanti o Dante.

Aquestes dones començaren a tenir major consideració entre aquells senyors pre-renaixentistes que començaven a traure’s del damunt els dogmes medievals segons els quals la dona era una propietat més del senyor de la casa. Aquella que, per a la santa mare església, encara no tenia ànima. En la vida civil però, governava el petit espai reservat a la intimitat de la vida domèstica, la cuina, el corral, la neteja, la higiene de la canalla i la satisfacció natural de la libido patriarcal...

Això no obstant també comporta una segona conseqüència. En mostrar-se, aquella dona, ho fa d'una manera: es pinta, es maquilla i s’arregla amb certa intensitat; i amb una intencionalitat de mostrar-se més bella, més interessant, més atractiva ... I doncs ser més valorada, més desitjada, més acceptada. Segons modes, segons, temps, segons cultures... En aquest punt de la meua elucubració la meua filla se m’ha revoltat i protesta.

-Jo no em maquille per agradar a cap xic. M’arregle perquè vull i ningú no m’obliga.

És clar que té raó. Ningú no l’obliga a maquillar-se, però el costum i la tradició de la societat i els hàbits de la resta i la moda n’influeixen, i tant! Li cal laca, rímel, pintallavis, coloret, base hidratant i més.

Pensem en els comportaments actuals de la dona cristiana occidental i comparem-la a la dona islàmica, per exemple. La dona occidental, es truca, es maquilla, s’arregla i tracta així de mostrar-se bella i agradosa als ulls de la “gent”. La societat musulmana no ho permetia i encara avui no ho accepta. En gran part d’estats islàmics, i basant-se en una interpretació estricta de la llei islàmica, es prescriu que la dona vaja tapada, coberta amb més o menys vels, nicab o burca; protegida de la visió de la “gent” per reixats o ventalles.

La dona trobadoresca començà a aconseguir un estatus d’acostament a la igualtat amb el mascle que encara avui dia moltes societats del nostre entorn no han obtingut. Però és evident que el pas realitzat pels trobadors, aquell petit pas de no amagar sinó  de mostrar la dama, ha comportat una actitud posterior més oberta de la societat respecte a la conducta de les dones. Que ara ja poden mostrar a la vista de la gent per fer el que tothom feia i ha fet sempre, trobar una certa correspondència d’algú amb la qual construir ni que siga un nou lligam social i/o familiar

No amagar la dona als ulls de la gent, però mostrar-la, ha estat també, li dic a la meua filla, una mena de bell començament d’actituds que posteriorment han portat a les generals reivindicacions feministes. la igualtat en drets, el dret al vot, l'equiparació en la majoria d’edat, l’equiparació salarial, la igualtat social,  el dret a l’avortament o la conciliació familiar. Han passat però, una pila d’anys i encara no està tot clar.

No dic que els trobadors aconseguiren la igualtat. Però n’iniciaren un procés que ja la demanava. L’amor cortès, avant la lettre i sense voler-ho realment,  començava a demanar un tipus d’igualtat entre dona i home (entre senyorets és clar). Potser perquè els interessava...

Josep-Francesc Collado Soler-Belda