Enfiladís
en el fum, Francesc Mompó, Voliana ed, Argentona 2021
Quan un dia, algú faça una mirada a la poesia de Francesc
Mompó, no podrà obviar la varietat de camins i alternatives mampreses per
aquest poeta. No tant en la forma de l’expressió però també en l’expressió del
sentit. Que sempre ve a ser un mirar-se o
un sentir cap a dins i també cap enfora, amb el tractament de la llengua.
Aquesta mirada haurà de començar en aquell primer “ viàtic marí” (València 1994), el títol
del qual podia semblar el darrer viatge de consol del poeta que anava a
morir-se; però més aviat no, que era el primer rebrot de la nissaga, la primera
exploració en el món mariner de la seua poesia, la navegació, la sirga,
l’orografia del paisatge mariner, l’escull, l’horitzó, l’alta mar, la fondària,
l’illa, el pèlag, el trànsit l la transmutació en una simfonia... que es tanca amb l’expressió: “Salmòdia de
sal sota el sol arranjada”
Del segon poemari “ De
la fusta a l’aigua” (Benicarló 2011) diu l’autor que si no és original,
almenys és poc habitual. UN poemari, veiem si tenim voluntat i gana, que es desenvolupa
com una pel·lícula amb una sèrie de seqüències que van formant les baules d’una
cadena que transmet l’expressió emocional del procés amatori des de l’arribada
de l’amant fins a l’abandó de la cambra, a l’endemà matí, sense defugir cap ni
una de les més petites manifestacions i detalls amatoris... No m’estendré en
detalls, que el curiós encara pot accedir-hi.
Segueix “55 maneres
de mirar València” (Alzira 2012) Son 55 poemes curts on va desgranant un a
un els retrets d’amor i sobretot d’odi envers un tu, que és València, la ciutat
personificada en els distints moments de la història en que ha esdevingut
ingrata, altiva, traïdora, emmirallada amb el ponent, perdent la identitat,
prostituta generosa i servil, ensenyorida(si) de falses joies, bufa de bou,
capitana dimitida d’un País orfe... Reprovacions i censures, fetes amb el
blasme i la imprecació del despit, l’anàlisi històrico-sociològica i un xic de
lirisme desencisat en algun tímid reconeixement de perseverança desatesa!
Amb “Suc de magrana” (Alzira 2014) volgué aprofundir en el vers curt i
va treballar exclusivament el Haiku nascut del haikai japonès i extrapolat al
català amb 16 síl·labes repartides en 3 versos de 4-6-4. Dedicats quasi
exclusivament al tema amatori i les derivades eròtiques i hipnòtiques de la
relació amorosa dels cossos i dels paisatges de l’amor, el torbament de la sang
del desig, l’esclat de joia del color i la flor en un espai a temporal, quasi
místic. Fruita entre hores o bombons per acompanyar al cafè- tal com ho diu al
pròleg en Jordi Llavina.
Li succeí el poemari Atlàntic (Argentona 2015) Ací
l’expressió de la forma si que rep un canvi de soca-rel. Els poemes
s’allarguen, es converteixen en proses, la narració s’esplaia, i s’omple
d’anècdotes. Es tracta de l’homenatge personal a 4 creadors admirats. Dos de la
generació beat americana: la cantant Patti Smith i el narrador Jack
Kerouac, i dos poetes europeus, el
clàssic dels inicis del simbolisme Charles Baudelaire i el poeta del culte al
mal, Isidor Ducasse, comte de Lautremont. Tots dos poetes acusats de blasfèmies
i obscenitat. Es tracta del poemari que canta el naixement i configuració de la
modernitat, que desacredita i combat la naturalesa de la condició humana amb
una abassegadora força d’existencialisme rebel i vol mostrar el camí que porta
a la postmodernitat.
Li seguí un bestiari
particular “Insectostomia” (Cullera 2016). Un recull de proses breus dedicat
als insectes i a la visió que en tenim d’ells. Des de la cultura i
l’antropologia tradicional els insectes ens fascinen. D’alguns sentim empatia i
d’altres refús. Faules, contalles i apòlegs de la literatura tradicional ens
forneixen diverses visions que Mompó sap explotar en la seua revisió essencial
d’aquesta Insectostomia. Tot fent una dissecció metafòrica de cada animalet amb
un joc delicat de pronominalització de l’insecte en el tu i el jo. Vocatius per
llençar consells o admonicions. Metàfores i sinestèsies que arrodoneixen el
saber popular sobre l’animalet en qüestió o que en modulen amb humor blanc,
dolç o embafós la naturalesa rara, curiosa o sorprenent. Un quadern, almenys
curiós, de cridanera temàtica i bella confecció amb il·lustracions de Manola Roig.
No content amb el treball propi,
encara embolica vora una setantena de creadors i els encomana perquè glossen
alguna de les sentències que recull en De res poètica. Pensaments poètics,
sentències, reflexions i aforismes al voltant del fet poètic. Mompó arreplega
149 sentències que prèviament havia anat publicant al Facebook i davant la variada
resposta rebuda proposa a uns determinats amics i creadors de glossar o
comentar les seues reflexions i sentències. Alguns es troben orfes, sense
glossa o comentari, al De res poètica i d’altres van acompanyats de les aportacions
de molts diversos creadors que fan proses, poemes, sentències o aforismes
suscitats per la lectura de Mompó, amb un resultat de molt diversa factura,
lirisme i originalitat. Una experiència que caldrà analitzar i valorar
juntament amb els diversos autors que hi col·laboraren.
Fruit, en part, d’aquesta
experiència i de la reiterada lectura d’un autor que se li resistia, començà la
confecció d’un nou poemari Llegint Celan
(Catarroja 2019) Es tractava d’un nou repte, on ell mateix s’apressava a
desenvolupar el treball que altres autors havien fet amb els seus escrits, com
en De res poètica. Mompó tractava de donar la seua pròpia visió i versió d’un
autor hermèticament il·legible per a la gran generalitat de lectors de poesia:
Paul Celan. No coneixem els treballs de Sísif o d’Hèrcules que Mompó hagué de
fer en aquest exercici. Sabem la dificultat d’explicar la intersecció de la
vida i de l’obra del jueu. La mateixa cultura que aixafava el seu modus
vivendi, ideals i aspiracions humanes, l’alemanya, nodria l’expressió de la
seua escriptura i de la seua obra literària. Mompó ha pogut prendre de
referència el món dels mots de Celan tot i estalviant-se el món que l’envoltà
en la seua Romania, després Ucraïna natal. El món de Celan és clar al qual
renuncià després de l’hecatombe humanista efectuada sistemàticament per la
barbàrie nazi. Llegint Celan construeix un discurs fet amb la materialitat
interior textual de la llengua catalana i alhora juga a recuperar les formes
del significat que Celan tractava d’esborrar amb el trencament de la morfosintaxi,
semàntica, i textualitat de la llengua
alemanya (que Celan anomenava la llengua d’assassins). Al capdavall el text de
Mompó no pretén explicar Celan sinó auto construir-se i erigir-se en matèria
poètica aprofitant els enderrocs històrico-textuals fornits en la lectura de
l’obra i la vida del de Txernivtsí.
En octubre de l’any passat,
ací mateix, presentàrem Josep Mir i jo mateix el “Versos oceànics” (Alzira 2020) (, premi ciutat de València 2019. L’autor
proclamava en l’encapçalament que es tractava
de “Temps de lectures americanes plenes de Sofia Rodríguez, Marlene Zertuche,
André Cruchaga, i Marina Centeno” un llibre de poemes com deia la poeta
mexicana Marlene Zertuche:- <así, sin puntos ni comas, solo poesia>-
D’aquelles lectures americanes: plenes de Localisme humanista i feminisme
d’indagació en la Zertuche; l’hermetisme multi sensualista i el dolorisme o la
catarsi de revelació de Cruchaga; l’estereotip infernal, la cruesa underground
i molt anti convencionalisme de Sofia Rodríguez; el lirisme multi sensualista o
classicisme super realista de Marina Centeno; i altres sud-americans, Mompó
recuperava el seu lirisme un punt descregut mentre navegava per l’obscuritat de
les aigües oceàniques i recomptava la buidor de l’ésser. El somni americà de
Mompó cercava els dictats dels dits amb la saviesa de l’acròbata de la paraula,
convertia el símbols eròtico-ritual dels mots en Hagiografia de la saviesa. Perquè
la roentor de la inflamada paraula s’havia de calmar amb l’aigua freda del mot,
el verb i la sintaxi. Però la creació és mescla, és prova i és contradicció i la
poesia són signes en la neu, clars però fonedissos. Tan fonedissos com
enfiladissos en el fum.
Com en el seu darrer poemari
que presentem avui “Enfiladís en el fum”
( Argentona 2021) en el qual La poesia es vol fer prima, concisa, exigua,
diríem que quasi bé invisible o transparent. El lirisme de l’expressió poètica
deixa pas a la paraula, la paraula essencial, nominal i pronominal. Sacsejada i
arrossegada per la violència circumstancial dels adverbis. Adverbis i pronoms abassegadors,
determinants, absoluts: Ja no, ací, allí, dalt, sota, dins, també, fora,
potser, només, de sobte, allà, lluny, davall, altra vegada, ara, ningú, tot,
res, sempre... Els díctics es descarreguen absolutament d’indicacions a força
d’indicar tots els emissors i d’intercanviar tots els costats. Els sintagmes nominals
pesen com un forat negre: “El camí, les passes, un peu l’altre peu” “ harmonia,
el camí, la sang, l’espai buit, la carretera i el camp, el temps, l’arteria, la
sang” I el verb atributiu absolut Esser: és i són. El discurs de Mompó s’ha
convertit en una catifa de neu sobre la qual tot de pedretes llençades deixen
una tènue indicació però no determinen, no assenyalen, no glossen, no expliquen
el deambular del poeta... El seu discurs es fa fred com una llengua de glacera,
com un mall que desbasta la pedra a martellades: un badall ací i allà una
estella, i dins i fora... I un es pregunta però on l’emoció, on la sorpresa on
la marrada, per on la via? És fàcil o difícil aquest discurs per al lector
d’Enfiladís en el fum? De què va? Què diu?
Una aproximació ens la dona
la contraportada del llibre Enfiladís en el fum...
I com es veu la poesia
d’Antoine Emaz. Heu-ne ací un breu resum Característiques
1. Fa temps optà per esborrar-se, per tota indicació biogràfica
donava: Nascut en 1955, Antoine Emaz viu a Angers. Els poemes diuen la resta.
2. Emaz comentava: “La llengua és inerta. El meu treball és
electrificar-la, produir camps de forces en l’interior”
3. Declarava: El treball del poema ha de ser transparent,
invisible: una maquinària de vidre que ha de desaparèixer totalment en la seua
funció: expressar/recrear una emoció. La que el lector busca, i cal que siga
alhora exacta i compartible.
4. Els crítics diuen que els seus Poemes presenten, en general
absència de la 1a persona del singular. Aquesta discreció l’acosta als seus dos
grans models, Pierre Reverdy (1889-1960) i André du Bouchet (1924-2001)
5. El mateix Emaz diu “ Cal estar entre aquells que callen o que
són reduïts al silenci. Jo escric per tant a partir d’allò que resta viu de la
desfeta...”
6. Resum d’Irati Fernández Erquicia (Çédille: Revista de Estudios
Franceses, ISSN-e 1699-4949, Nº. 15, 2019, págs. 139-165): “los diferentes
procedimientos poéticos que Emaz pone en marcha, como el rechazo de la
enunciación en primera persona, la presencia de lo cotidiano, o su obstinación
por preservar la emoción en el poema, a través de los cuales, consigue explorar
lo que podríamos calificar de lirismo
de la sobriedad “
7. Això que ell mateix anomena en Peau 2008 (Pell, p. 41) “una poesia de poc”... “Ser allà,
obstinadament, dia rere dia. Aprendre a viure, a aguantar, a mantenir-se a la
llarga, malgrat el pes i la fatiga, el desgast del cos, la malaltia, la
vellesa. Malgrat la solitud, l’estretor del cos i de les coses. descansar,
refer les forces. Un gran desig de silenci, de calma, d’espai com una
respiració. I la importància del jardí,
les flor, els arbres, els paisatges i la natura. De la llum i el cel.
Resumint: Discreció de
l’autor i de la veu poètica, electrificar la llengua inerta, fer invisibles els
mecanismes poètics, objectiu de transmetre emocions compartibles, estar amb els
callats i oprimits, construir a partir de les restes de la desfeta, fer una poesia
de poc reduïda al màxim.
Després de llegir tots dos poetes
Mompó i Emaz, he de concloure inevitablement que són dos poetes ben diversos i
molt diferencials. Potser la lectura d’Emaz ha esperonat en Mompó una manera
nova i diferent de enfrontar-se a l’escriptura. Potser Mompó, segons diu en la
contraportada, ha intentat “una poesia concisa, ajustada a la realitat més
essencial, on els adverbis prenen una importància cabdal. Potser s’ha llençat a
fer la seua amb eixa actitud reduccionista i potser ha aconseguit reduir i
minimitzar l’expressió textual i del discurs. Però continue llegint dues
poesies absolutament diferent. Dos camins distints i dos resultats al capdavall
ben diversos.
Enfiladís en el Fum, amb
aquell afany reduccionista, autònom, transgressor i fragmentari... s’ha
carregat d’una bona quantitat de problemes: no en parlaré dels de l’adequació
per tal com estem parlant d’un discurs autònom que es construeix a si mateix,
com és el de la poesia... Però és ben evident i a cap lector se li escapa,
qualsevol lector i no solament de poesia, que amb aquesta estratègia
reduccionista Mompó ha generat una pèrdua general de coherència i de cohesió
textual. Minimitzant la estructura morfosintàctica, isolant mots tot fent-ne
anacoluts, transgredint la concordança entre les diverses categories
gramaticals, etc... s’ha complicat
desmesuradament la possibilitat
efectiva de comunicar i li ha complicat la vida al lector pel que toca a
la comprensió lectora, per tal que puga captar i analitzar detingudament la
interrelació i interdependència de les idees i els arguments expressats en el
text i comparar-los amb els propis o els d’altri.
Perquè a més, en l’apartat
de la cohesió, la modalització n’ix molt
penalitzada. La veu poètica no queda gens clara i distinta perquè hi ha una
voluntat explícita de confondre totes les persones en tots els díctics. Dominen
els verbs d’estat, d’acció intransitius, i manca de verbs modals, pocs adverbis
de mode, majoritàriament de temps i espai. Això repercuteix directament en el
color fred del text, la manca de calor que aportaria la intervenció
modalitzadora de la veu poètica, i el dèficit d’escalfor per orientar-se, que
acomoda el lector i li facilita amablement la tasca. A mida que avança la
lectura El lector es troba cada colp més sol i desorientat, mentre el discurs
continua generant per acumulació una atmosfera angoixant”.
El camí és la vida, el
procés harmònic, la sènia és el cor, la sang, els catúfols, l’oxigen del tu, jo
i l’altre... El discurs semblava perdre sentit i perd sentit; i guanya sentit també
la contradicció lèxica, díctica, adverbial..., i en recupera quantitat la
connotació impersonalitzada. El sentit és “l’inútil esforç de fer garbes de
temps”. El temps i l’espai es revelen inútils, immòbils. El camí desapareix
tantes vegades com naix per als ulls, per a la ment, per al cor, per al
record..? Ningú, només, potser. Té tot el sentit i cap.
Aixafada per aquesta volguda
poesia essencialista, desapareix gairebé l’anècdota, el detall, el matís,
l’objecció, la suggestió, i bona part del lirisme. Els subjectes són
perfectament corresponents i, per tant, substituïbles. Els sintagmes nominals
s’aïllen, pesen, ocupen tot l’espai referencial, es retallen, s’individualitzen
i esdevenen tòpics universals. La narració s’entretalla sota una mena de
flashos de neó que impedeixen el seguiment de l’acció, com en la pista d’una
discoteca. Els verbs es desprenen dels complements, són accions aïllades, sense
continuïtat, sovint sense subjecte. L’argument avança o retrocedeix com en un
joc d’escacs on cada peça efectua un moviment, però no sempre el mateix.
“Menys” de vegades és tot. “Ningú és alhora conscient, és res, és vida i és
cotxe. O un sol mot, en un vers, formant una expressió. El trencament, la
solitud del sintagma, l’adverbi isolat, l’adjectiu sol, els vers monosíl·lab,
l’oració mono semàntica, la reducció o desaparició dels lligams i la
invisibilitat de la sintaxi estan creant tal desassossec en el lector que li
queden poques eixides dignes: la reconstrucció del seu propi univers
referencial, la imaginació o el silenci.
El camí, Tres, Poema,
Memòria, Instint, Morir a París, Entre, Em sé, Transgressió, Esfera, Pedra,
Enfiladís en el fum, El perfum, Angoixa, La mirada, i Erototanàtiques...
Heus ací els títols que
encapçalen cada una de les 16 parts. Cadascuna d’aquestes parts alhora està
indefinidament subdividida en fragments, de 10 a 20 tirallongues de versos
d’una 2, 3 o 4 paraules, expressions sense sintaxi que puguen formar oracions.
Sovint sentències, judicis, aforisme, consell, advertències, repeticions,
enumeracions caòtiques... i molts anacoluts. De tant en tant una prosa que
recupera un cert lirisme narratiu però que acaba inevitablement destrossat amb
l’acumulació de parastasis (comença a nàixer el camí per als peus, per als
ulls, per a la ment, per al cor, per al cor per al cor naix el camí en el
record); parastasis amb contradicció “mirar el temps que no es temps... El
temps que no existeix perquè s’anul·la entre el passat que sí és temps... i el
futur que no és temps... sense que l’espai siga només un titella del temps... ningú
és temps” de (El camí), paradoxes “jo
m’assec entre l’altre i ell i sóc com el cotxe i la carretera al temps que som
les aus i el camp però no som el camí perquè el camí és mort harmonia caos vida
que arranja records” (de El camí), quiasmes (l’altre ens mostra les vores fins
on arriba el nostre ésser en una espiral de temps que naix i mor en el mateix
punt” (de Tres), dissonàncies o cacofonies. ”la terra compartida pels tres treu
el bri pel trau d’un cartesianisme impossible que deixa l’esclat més reconegut
per ells als llindars de llurs existències llòbregues...” (de Poema)
De tant en tant el diàleg
imaginat cobra sentit: “Escrius./ Escriu i es creu paraula./ Al·lucinació d’il·luminat.”
Per a dur-nos novament al parany del “nonsense”: Res es mou./ El cor s’ajusta
al silenci./El batec se suspèn en el silenci./Por. Bogeria./Trenc./L’exterior
guanya./Res no és igual./Tot canviarà./Un mos de mort./Molta mort./Tota
mort./Res és tot./ Tot torna al tot./ Fang./ Llum eterna. (d’Instint).
Se suposa que he de defensar
el poema... i el defense. És una opció, tan vàlida com altra. Jo m’ho he passat
molt bé llegint-lo... No a la primera i la segona però sí a la tercera vegada.
Els poemes demanen el treball del lector i un bon lector el pot fer aquest
treball. Només li caldrà perdre la por al vertigen que produeix l’absència
d’estructura morfosintàctica i llençar-se intuïtivament en el món metafísic dels
poemes. El camí és una llarga reflexió sobre la vida. La vida que comporta una
continuïtat amb la mort i que sovint passem d’un estat a l’altre sense pèrdua
de continuïtat (processos, de malaltia, operacions quirúrgiques, accidents,
depressions...) I que cal tornar reprendre el camí, de vegades a caminar de
nou, com abans i com després. UN pas i un altre pas. I així tornar a recuperar
l’harmonia, el record, la salut, la vida, el camí.
En el poema Tres, la veu
poètica s’embarca en una arriscada maniobra filosòfica sobre la relació i
interdependència de les persones del subjecte: el jo el tu el ell i l’altre. UN
reguitzell d’aparents paradoxes metafísiques s’entrecreuen en la reflexió en un
crescendo angoixant que culmina amb la contraposició de l’espill i la mirada.
La qual cosa s’entortolliga per camins dubtosos on perd sentit el subjecte i en
guanya el camí, sobretot en tant que és record.
Poema és un meta poema que
desbrossa l’entrellat de la producció d’un poema. La dificultat per encetar el
discurs i centrar el tema, com avança i els dubtes que en genera en un
qualsevol autor que s’enfronta amb el paper en blanc.
En Memòria els flashos
tracten de centrar l’atenció del subjecte en allò que fou i que no és però ha
deixat una petjada en el record que el subjecte intenta destriar d’allò que
també és real però no pertany al record sinó al present actual o al futur pressentit,
això és la diferència entre la memòria i després, entenent després la suma del
que encara es considera present i el futur que s’endevina... Al capdavall una
reflexió sobre el naixement de la memòria a partir del record.
Els dos moments climàtics
del poemari corresponen als poemes Morir a Paris i Erototanàtiques. El lector
haurà de reconstruir la intertextualitat de tots els poemes amb voluntat i
curiositat. En morir a París ho té més fàcil. Els referents literaris,
històrics, artístics, geogràfics, tradicionals de la capital de l’amor ajuden a
bastir el recorregut per una ciutat estimada per l’autor i que presenta les
seus vessants curioses, literàries, econòmiques, artístiques, gastronòmiques,
eròtiques, amoroses, monumentals, estimades...
Finalment Erototanàtiques
representa les consideracions metafísiques, psicològiques i antropològiques del
coit amb l’anàlisi primordial de la penetració, l’orgasme i derivades.
F Collado, octubre
2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada